Ahir en Joaquim Rodríguez era feliç. Se’l veia content, i no només perquè l’etapa de dimecres havia estat un èxit, sinó perquè era a casa seva. De fet, no és casa seva d’origen, ja que ell és català, sinó que és casa seva d’acollida. Ell és un dels que sempre duu el nom d’Andorra a la boca. Més d’un cop ha manifestat com s’estima aquesta terra i la seva gent, i això és gairebé més important que la prova en si, que gent de prestigi proclami que a Andorra hi està la mar de bé. Que esportistes de renom visquin al nostre país no és nou, i la importància que a més de tenir-hi la residència s’estimin el país no és tan habitual.

Andorra ha intentat sempre captar aquest tipus de persones per que resideixin fiscalment aquí. I alguns ho fan, i altres no només hi resideixen fiscalment sinó que hi tenen la vida i la família, perquè han trobat al país un entorn de seguretat, de bon veïnatge, de tranquil·litat, i de bona vida. A part de ser, pels esports de muntanya i a l’aire lliure, un lloc ideal per entrenar-s'hi i preparar les competicions.

Però així com els que hi vivien ara fa uns anys semblava que ho amaguessin, molts dels que ara hi són n’estan contents, orgullosos i en fan bandera perquè se senten un més d’aquí. En Purito n’és un, en Cyril Despres un altre, o els germans Espargaró, a qui no tremola el pols fer actes a Andorra, ni de quan els fan fora parlar bé del nostre país si toca.

Tots ells s’han convertit, de manera involuntària però molt efectiva i afectiva per a nosaltres, en ambaixadors de la marca Andorra allà on van, i si això es suma als milers de nouvinguts (alguns ja amb molts anys al país) que també parlen allà on van del país que els ha acollit, la bona imatge d’andorra, almenys en aquest aspecte, la tenim garantida.