Aquests dies, és posar la televisió i escandalitzar-se.  Els mitjans de comunicació espanyols no paren d’explicar notícies de casos de violència domèstica. Casos absolutament increïbles i fins i tot esfereïdors, en què la persona agredida acaba perdent la vida a mans del seu marit, amb qui potser duia casada 20 o 30 anys. És dramàtic pensar en com deuen haver estat aquests 20 anys de relació per a la pobra dona, en quin estat mental hauria d’estar per suportar totes aquestes agressions, i per descomptat, com es pot ser tan cruel per fer-li això la persona que dius que estimes.

La violència domèstica s’ha convertit en un problema amb molt de ressò, possiblement, i per desgràcia, no és que n’hi hagi més ara, sinó que sempre n’hi ha hagut, el que passa és que ara els casos són menys silenciats, i la solució, probablement passa perquè encara ho siguin menys.

La violència de gènere no es POT permetre, cal que la justícia actuï amb contundència, i que la societat mostri el seu rebuig contra el maltractador. És evident que per molta feina que s’estigui fent des de l’administració pública i moltes associacions de suport, que no s’estan aconseguint els avenços que caldria, possiblement perquè aquesta gent que tan bona fe hi posa no pot lluitar sola contra aquesta xacra social, i cal la col·laboració de tothom.

Diuen els experts que especialment el que cal és la conscienciació, que les dones no tolerin cap mena de degradació física o verbal, que tallin la relació de seguida que se’n produeixi una.

Qualsevol mena de relació, sentimental, laboral, etcètera s’ha de basar en el respecte mutu, les posicions de força sempre acostumen a fer trontollar la relació i que acabi malament, però el que no es pot permetre és que més a més acabi en agressió.