Equilibrisme polític pels JJOO
L a primera reacció negativa d’Ada Colau davant dels Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus, va fer témer els seus impulsors, que el seu somni d’uns jocs olímpics als Pirineus s’esvaís. Després d’unes setmanes des de la presa de possessió de l’alcaldessa de Barcelona, i la seva negativa pública a la candidatura, la setmana passada es van reunir alguns alcaldes de la zona amb ella per tal d’explicar-li el projecte.
Del «no» rotund inicial, s’ha passat al «potser», i com a mínim el compromís de l’alcaldessa d’estudiar el dossier, i mirar les possibles repercussions positives, que uns jocs d’hivern poguessin tenir.
De fet, els Jocs Olímpics, per norma general van molt lligats a l’activitat econòmica d’una zona, especialment els d’estiu, però també els mundials de futbol o altre tipus d’esdeveniments esportius de masses, com va passar Barcelona l’any 1992 o Londres o Rio de Janeiro. Però aquests beneficis econòmics no sempre repercuteixen en la seva població.
A Brasil es va veure claríssim que els beneficis econòmics per a la construcció, l’hostaleria, i altres activitats econòmiques no repercuteixen necessàriament en la població que viu a la zona, que fins pocs dies abans de l’inici del mundial de futbol, amenaçava de boicotejar els actes a causa del seu malestar. A veure què passarà amb els JJOO de 2016.
Grècia, també és l’exemple del fet que les coses no sempre s’han fet bé en aquest sentit. El deute que el país va agafar per organitzar els Jocs Olímpics d’Atenes el 2004 encara s’arrosseguen ara i és part de la culpa de la situació del país.
Com tots els grans projectes econòmics que enceten les administracions, sovint els interessos de la ciutadania i els dels polítics sembla que vagin per llocs diferents. Els ciutadans pensen en el retorn immediat, els polítics amb una estratègia marcada que acabarà sent més o menys correcte, buscant els resultats més globals i a llarg termini. I alguns han demostrat pensar més aviat en la seva butxaca.
Part de la feina important que els queda fer als alcaldes de la zona és convèncer també els ciutadans de la zona, més enllà del restaurador que pensa a omplir 15 dies el restaurant, com afectarien positivament aquests jocs al Pirineu.
A Andorra no en quedem al marge. També ens interessa què passarà amb aquests jocs. Ja no només per a les nostres infraestructures que possiblement es faran servir, com l’oferta hotelera del Principat, molt capaç d’absorbir la gran quantitat de gent que mou un certamen d’aquestes característiques, l’aeroport d’Andorra a la Seu d’Urgell, o fins i tot les nostres pistes d’esquí, ara ja acostumades a organitzar competicions de primer nivell. L’any 2011 l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va demanar col·laboració a Andorra en aquest sentit, però poc més n’hem sentit a parlar.
En tot cas, ara és moment d’equilibrisme polític, de veure com s’ho fan els alcaldes del Pirineu per convèncer Ada Colau per tirar endavant el projecte, un projecte que diuen que pot beneficiar milers de persones i una zona força abandonada per l’administració. Però paradoxalment, que es presenti la candidatura depèn d’una persona que està a 200 km d’aquí, i que cap dels ciutadans del Pirineu l’ha pogut votar.
Del «no» rotund inicial, s’ha passat al «potser», i com a mínim el compromís de l’alcaldessa d’estudiar el dossier, i mirar les possibles repercussions positives, que uns jocs d’hivern poguessin tenir.
De fet, els Jocs Olímpics, per norma general van molt lligats a l’activitat econòmica d’una zona, especialment els d’estiu, però també els mundials de futbol o altre tipus d’esdeveniments esportius de masses, com va passar Barcelona l’any 1992 o Londres o Rio de Janeiro. Però aquests beneficis econòmics no sempre repercuteixen en la seva població.
A Brasil es va veure claríssim que els beneficis econòmics per a la construcció, l’hostaleria, i altres activitats econòmiques no repercuteixen necessàriament en la població que viu a la zona, que fins pocs dies abans de l’inici del mundial de futbol, amenaçava de boicotejar els actes a causa del seu malestar. A veure què passarà amb els JJOO de 2016.
Grècia, també és l’exemple del fet que les coses no sempre s’han fet bé en aquest sentit. El deute que el país va agafar per organitzar els Jocs Olímpics d’Atenes el 2004 encara s’arrosseguen ara i és part de la culpa de la situació del país.
Com tots els grans projectes econòmics que enceten les administracions, sovint els interessos de la ciutadania i els dels polítics sembla que vagin per llocs diferents. Els ciutadans pensen en el retorn immediat, els polítics amb una estratègia marcada que acabarà sent més o menys correcte, buscant els resultats més globals i a llarg termini. I alguns han demostrat pensar més aviat en la seva butxaca.
Part de la feina important que els queda fer als alcaldes de la zona és convèncer també els ciutadans de la zona, més enllà del restaurador que pensa a omplir 15 dies el restaurant, com afectarien positivament aquests jocs al Pirineu.
A Andorra no en quedem al marge. També ens interessa què passarà amb aquests jocs. Ja no només per a les nostres infraestructures que possiblement es faran servir, com l’oferta hotelera del Principat, molt capaç d’absorbir la gran quantitat de gent que mou un certamen d’aquestes característiques, l’aeroport d’Andorra a la Seu d’Urgell, o fins i tot les nostres pistes d’esquí, ara ja acostumades a organitzar competicions de primer nivell. L’any 2011 l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va demanar col·laboració a Andorra en aquest sentit, però poc més n’hem sentit a parlar.
En tot cas, ara és moment d’equilibrisme polític, de veure com s’ho fan els alcaldes del Pirineu per convèncer Ada Colau per tirar endavant el projecte, un projecte que diuen que pot beneficiar milers de persones i una zona força abandonada per l’administració. Però paradoxalment, que es presenti la candidatura depèn d’una persona que està a 200 km d’aquí, i que cap dels ciutadans del Pirineu l’ha pogut votar.