Ja hi h a aigua a Escaldes-Engordany. Sembla mentida però al sentir aquestes paraules, molts dels seus habitants (la majoria de fet) van respirar, i molt, alleujats. I és que els habitants de la parròquia van passar més de 24 hores sense aigua, una cosa que com a titular no hauria de ser gran cosa, però per molts es va convertir en un drama.
Si fem el repàs del que fem al llarg del dia, moltes d’aquestes coses requereixen aigua. I quan a la parròquia de l’aigua, aquesta és escassa, hi ha dos tipus de ciutadans.
El que treu la seva vocació de Boy Scout i idea un sistema de dutxa amb una garrafeta de 5 litres d’aigua, paciència i estratègia. I el que dramatitza més del que cal.
Entre aquests dos ciutadans, evidentment hi ha la resta. I la resta són  persones que tenen gent gran depenent d’elles i que els han de poder rentar, o criatures. Hi ha restaurants que no poden rentar els plats o que no poden bullir patates. Hi ha hotels amb 200 clients que no saben que dir-los perquè aquests no només no es poden dutxar, sinó que no tenen aigua ni per rentar-se les mans, i l’establiment no té llençols nets perquè no els pot rentar. I un llarg etcètera  de casuística personal i col·lectiva que ahir durant el dia es comentava a cada ascensor, perruqueria o lloc de trobada.
La qüestió és que la «normalitat» es torna a establir malgrat l’aigua durant uns dies no serà potable, i caldrà cuinar i beure aigua embotellada, mentre l’aigua no baixi altre cop del tot clara.
Ahir a la compareixença que va fer Trini Marín per anunciar-ho, se la veia trista, tensa, va ser un dia dur per ella. Segur que cap mandatari té ganes de trobar-se amb una situació com aquesta, però malgrat tot, la sort és que ha quedat en una anècdota d’estiu.