Feia setmanes que no plovia, i de cop, patam, quatre dies seguits amb xàfecs de tarda que provoquen que més d’un hagi de córrer per refugiar-se de la pluja. I és que ja les coneixem les tamborinades de tarda que cauen a casa nostre als estius, per molt que algú les hagi oblidat.
De fet, és aquesta la normalitat del Pirineu. Migdies calorosos i tardes amb núvols que deixen anar pluja intensa poca estona però de forma contundent. És com plou a casa nostra. 
I sembla que no n’aprenem. És cert que s’han fet molts esforços per part de l’administració perquè els nostres rius i torrents estiguin en condicions d’engolir aquestes pluges, i és cert que contra la natura i la seva força no s’hi pot combatre per molt que es vulgui, però alhora, és bastant trist que encara hi hagi zones del país que s’inunden cada dos per tres quan hi ha aiguats.
Santa Coloma és l’epicentre de totes les mirades el dia que plou. A la redacció d'El Periòdic a la que cauen quatre gotes ja n’hi ha un o altre que agafa el telèfon per trucar a bombers a veure si ha passat alguna cosa, i evidentment, els que més alerta estan, són els veïns de la zona, que a la que veuen un núvol ja espolsen la pols de les botes d’aigua.
Però Santa Coloma no és l’únic lloc del país inundable. Es va demostrar ahir a Sant Julià, fa uns mesos a la frontera andorranocatalana, o a l’Avinguda Tarragona. 
Sorprèn especialment veure que encara  hi ha llocs urbanitzats al país que no tenen xarxa de clavegueram, sobretot si tenim en compte que som a l’any 2015 i les primeres canalitzacions soterrades per endur-se l’aigua de la pluja que es tenen documentades són a la ciutat índia de Mohenjo-Daro cap al 2.154 aC.