Aquest rotatiu no pot fer altra cosa que compartir la satisfacció expressada a les pàgines de Cultura sota el titular L’as que va recuperar el nom, dedicat a la memòria del pilot angloargentí Kenneth Langley Charney, heroi de la Royal Airforce durant la Segona Guerra Mundial a les batalles de Malta i Normandia. Gràcies a la perseverança de l’historiador argentí Claudiro Meunier, a la difusió de EL PERIÒDIC i del periodista Andrés Luengo i a la sensibilitat del Comú de la Massana, no es perdrà la memòria dels últims dies de Charney, enterrat el 1982 al cementiri del bosc de la Quera.

Fa gairebé dos anys, Luengo publicava a les pàgines d’aquest rotatiu un reportatge sobre el nínxol, sense nom i amb risc de desnonament, de Charney al cementiri massanenc. La crida de l’hisoriador i del periodista per a què la memòria de l’as de la Segona Guerra Mundial no es perdés va ser escoltada pel Comú de la Massana, una institució que en els darrer anys ha demostrat té una sensibilitat poc comuna quant a les qüestions culturals. L’actitud del Comú en aquest cas és més que un exemple, és un model a seguir: perquè els exemples poden ser bons o dolents, però allò que és modèlic sempre és positiu.

En un país on la majoria de grans esdeveniments de la història només ens han tocat de lluny, actituds com aquesta tenen una importància cabdal. Des del moment en què es va col·locar la placa al cementiri del bosc de la Quera, el nom de la Massana –i amb ell el d’Andorra– queda indestriablement lligat al de la història dels herois de la Segona Guerra Mundial que van acabar, molts d’ells, sobrevivint en l’anonimat i l’oblit. Andorra ja té un lloc –petit, discret i modest, com és o hauria de ser el país– en totes aquests històries. I, des d’un punt de vista més pragmàtic, potser començaria a ser el moment de saber explotar detalls com aquest amb la finalitat d’atreure curiosos, mitòmans i turistes.

Aquells països que considerem sovint els més civilitzats del planeta –pensem en el centre i el nord d’Europa, per exemple– no només són els que tenen la renda per càpita més elevada, sinó els que demostren una major sensibilitat per aquelles coses, com a la memòria, que no tenen una traducció en termes econòmics. Al Principat, per contra, massa sovint la prosperitat econòmica ha anat lligada a la destrucció de parts essencials de la memòria col·lectiva. Potser comença a ser l’hora de revertir la tendència i de pensar en uns altres paràmetres. Tothom i pot aportar el seu gra de sorra: els historiadors amb la seva recerca i les administracions públiques amb accions concretes –sovint molt poc costoses– com aquesta que avui ens ocupa. I el fet que el periodisme pugui aportar també el seu particular esforç a la causa és un honor, un honor i un privilegi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.