Ahir el ministre Camp va presentar les línies estratègiques del seu ministeri per a la present legislatura. Unes línies marcades que tenen per objectiu potenciar el turisme des de diferents vessants, i recuperar el poder d’atracció que el nostre país tenia pels forans. És cert que el ministeri que coordina Francesc Camp és un dels més complicats. Som un país de serveis que viu eminentment del turisme i, per tant, el ministeri d’aquest àmbit és, quan les coses van malament, el responsable per a molts ciutadans, i quan les coses van bé, un dels molts actors. És una feina feixuga i dura, però és així. 
I una de les coses que més costen en l’àmbit del turisme és la coordinació entre empresa privada i l’administració pública. De res serviria que els comerciants intentin fer accions si els comuns o govern no els donessin suport, però a la inversa també és del tot impossible: per molt que l’administració intenti fer accions, sense els comerços no hi ha res a fer. La coordinació és bàsica i malauradament, algun d’aquests actors miren més per ells mateixos que no pas pel conjunt, ja se sap.
Paral·lelament això, una qüestió que el ministre té sobre la taula és el com es ven Andorra i l’on. En època de vaques grasses es podia fer accions globals i esperar a veure quins resultats s’aconseguien. Ara, en època de vaques magres la cosa es complica, cal més precisió perquè el pressupost és menor i els resultats esperats molt més grans. No n’hi ha prou de tirar la xarxa i esperar a veure què pesquem, cal actuar poc, de manera eficaç i aconseguir resultats. Tot passa per una bona anàlisi i deixar de banda el típic “ho fem d’aquesta manera perquè sempre s’ha fet així” que tan s’estila en aquest país.
Però tota aquesta activitat del sector públic cal que el sector privat la recolzi i l'adopti com a seva, cal cert punt d’exigència cap a comerços i hotels i que si tots anem en una mateixa línia, no perdem el temps i l’esforç intentant alinear les ovelles escampades.