Posar diners en cultura, és invertir en futur
Un 0.6% del pressupost general de l’estat va cap a la cultura. No arriba ni a l’u per cent. És una quantitat, es miri com es miri, irrisòria. Si d’aquest petit percentatge en destriem allò que va a subvencions per entitats i societat civil, ens quedem amb un 0’013% del pressupost de tot l’estat. Amb aquests diners (105.000 euros), la cultura popular i tradicional, base de la nostra manera de ser i de fer, ha de subsistir, i alhora cal compartir-ho també amb les noves propostes d’artistes emergents.
El resultat, sovint, és la impossibilitat de fer les coses ben fetes. No perquè el departament en si no atorgui bé els diners, o perquè els receptors de la subvenció no facin bé la seva feina, sinó perquè, simplement, no hi ha prous diners per fer tot el que cal en àmbit cultural al país.
És una qüestió de percepció, de model de país, de model fins i tot de societat, perquè als nostres veïns els passa tres quartes parts del mateix. Posar diners en cultura és invertir en futur. Del que pugui fer el mateix govern, o les entitats culturals, o els agents culturals en general, se’n repercutirà l’educació del país, el futur dels nostres fills, els seus estudis i per descomptat la seva formació. Invertir en cultura és invertir en el fet que la gent aprengui idiomes, en què la gent tingui horitzons que s’obrin més enllà, és invertir en futur. Quina societat esperem tenir d’aquí a 20 anys? Si ens fem aquesta pregunta descriuriem els seus individus com a gent culta, educada, formada, amb riquesa personal, amb possibilitats de moure’s amb garanties per on sigui. No tenim ganes d’imaginar-nos gent enganxada davant el programa de televisió pèssim del moment, ni gent que només sàpiga un idioma, que no domini la lectura ni l’expressió oral, que no conegui els clàssics o la història del seu propi país.
Aquesta és un futur que només podem decidir nosaltres. Hem d’agafar el toro per les banyes i triar cap a on volem que vagi Andorra d’aquí a uns quants anys, i com volem que siguin els seus habitants.
Ara, són més d’interessar-se pel Salvame de torn, que no pas per llegir un dels clàssics. És el que vam triar com a societat ara fa vint anys. Nosaltres mateixos.
El resultat, sovint, és la impossibilitat de fer les coses ben fetes. No perquè el departament en si no atorgui bé els diners, o perquè els receptors de la subvenció no facin bé la seva feina, sinó perquè, simplement, no hi ha prous diners per fer tot el que cal en àmbit cultural al país.
És una qüestió de percepció, de model de país, de model fins i tot de societat, perquè als nostres veïns els passa tres quartes parts del mateix. Posar diners en cultura és invertir en futur. Del que pugui fer el mateix govern, o les entitats culturals, o els agents culturals en general, se’n repercutirà l’educació del país, el futur dels nostres fills, els seus estudis i per descomptat la seva formació. Invertir en cultura és invertir en el fet que la gent aprengui idiomes, en què la gent tingui horitzons que s’obrin més enllà, és invertir en futur. Quina societat esperem tenir d’aquí a 20 anys? Si ens fem aquesta pregunta descriuriem els seus individus com a gent culta, educada, formada, amb riquesa personal, amb possibilitats de moure’s amb garanties per on sigui. No tenim ganes d’imaginar-nos gent enganxada davant el programa de televisió pèssim del moment, ni gent que només sàpiga un idioma, que no domini la lectura ni l’expressió oral, que no conegui els clàssics o la història del seu propi país.
Aquesta és un futur que només podem decidir nosaltres. Hem d’agafar el toro per les banyes i triar cap a on volem que vagi Andorra d’aquí a uns quants anys, i com volem que siguin els seus habitants.
Ara, són més d’interessar-se pel Salvame de torn, que no pas per llegir un dels clàssics. És el que vam triar com a societat ara fa vint anys. Nosaltres mateixos.