Joan Enric Vives va trencar dijous el silenci de les darreres setmanes per a El Periòdic d’Andorra. Ens va explicar que el poble andorrà tindrà copríncep si és el que vol, un fet que aporta claror al fosc futur que veiem des de fa dies en aquest aspecte. El que no va dir, com és lògic, és si seria ell o no el seria.

Avui fem un exercici de política-ficció plantejant-nos diversos escenaris que podrien obrir-se si realment el Papa Francesc fa un cop de cap i decideix que l’església abandoni el coprincipat. Què és el que podria passar? N’hauríem de nomenar un de nou, el substituiríem pel que rep xiulets al camp de futbol? Pel que duu Catalunya cap a un procés de secessió d’Espanya? Pel que lidera el partit que més ha caigut a les darreres eleccions a l’estat veí del sud? O qui sap si pel revolucionari que aspira a substituir-lo?

Mirat així, potser millor no canviar res del que tenim ara, però arribats al cas, que el canvi es faci per adquirir força, no pas per perdre’n, com a país sobirà, lliure i democràtic.

Els fans de Boris I es deuen estar fregant les mans a hores d’ara. No sabem si va tenir descendència però el fet és que un experiment d’aquells podria costar-nos car, i no estem en el millor moment com a país per permentre’ns el luxe de fer segons què.

La base democràtica del nostre país fa quedar clar, que si és que hi ha canvi, aquest haurà de ser pausat, ordenat i innegociablement democràtic. Cal el consens de tots plegats per veure si hem de fer un canvi així- Imaginem per un moment un referèndum sobre el tema: tots fent cua a la plaça del consell per votar si volem un monarca, una república o què és el que volem. A hores d’ara això es veu lluny i complicat, però qui sap...

Vives ho va resumir molt bé amb un parell de frases: «que el país se centri a recuperar la calma» i «El bisbe serà el copríncep mentre el poble andorrà ho vulgui». Déu l’escolti.