Anton Smith, conseller d’afers econòmics de l’Ambaixada Americana a Madrid va fer aixecar polseguera la setmana passada. En una conferència per parlar del frau fiscal, va deixar anar que «havien deixat caure el martell» després d’avisar les autoritats andorranes, en clara referència a BPA. La setmana passada, el portaveu del Govern va dir que demanaria explicacions, a través de les vies diplomàtiques, per saber per què Smith va dir això. Ahir l’ambaixada americana va fer un comunicat posant el fre a l’assumpte, deixava clar en la nota que el senyor Smith es referia a dos temes diferents, que la nota no parla de BPA i que, per tant, s’entén que es va equivocar al dir el que va dir.
 

La ‘ficada de pota’ d’Smith, en un moment tan complicat per al nostre país, ha ajudat només a posar tensió, a afegir llenya al foc, i fer-ho no només en l’àmbit periodístic, sinó polític.

El cas evoluciona lent. Mentre els polítics de l’oposició clamen al cel demanant explicacions, la mateixa lentitud que el sistema ja duu de per sí fa que encara s’allargui més el procés polític per la comissió que ha de parlar del tema. Paral·lelament, en el procés administratiu, l’AREB comença a fer moure una roda que sembla molt pesada i costa fer rodar, d’aquí a unes setmanes sabrem com es vol resoldre el tema: si venda de l’entitat, trossejament, o altra solució enginyosa de darrera hora, després de sis setmanes de la seva creació a través de la Llei de mesures urgents per implantar mecanismes de reestructuració i resolució d’entitats bancàries. Una llei que preveu ja en el nom una paraula: ‘urgents’ que erròniament fa pensar que haurien de ser ràpides, però sembla que el cas és tan complex (i complicat) que la urgència i la velocitat no van juntes. Ara de moment el primer que surt de BPA, i va a parar als altres bancs del país, és el deute públic, aportarà una liquiditat a l’entitat per seguir tirant i qui dia passa any empeny fins que es trobi la solució definitiva.