La Llei d’inversió estrangera es va aprovar el 2012 amb la intenció que les empreses de fora del Principat poguessin veure l’atractiu de treballar amb Andorra, però també amb el pensament que les de casa miressin cap a fora. Però, en tres anys l’esperada evolució no arriba a uns registres massa alts, ja que només el 6% de les empreses del Principat treballen regularment a l’exterior. 
 

Sí és cert que hi ha un nombre més elevat de negocis que, esporàdicament, exporten els seus productes. En aquest cas parlem del 22,4%. En tot cas, però, en el conjunt de l’empresariat existeix certa incertesa a l’hora d’obrir-se cap a l’estranger, i no sembla que aquesta situació canviï en el futur, perquè moltes d’aquestes empreses tenen uns objectius locals, o simplement un nombre de treballadors que tampoc no els permet pensar en la rendibilitat de sortir més enllà de les fronteres andorranes. Les dades parlen per sí mateix: les empreses amb més de 25 empleats doblen la seva presència fora del país en comparació a les que tenen entre 6 i 25, per no parlar de les que són de cinc o menys, que només tenen una activitat forana del 4%. Aquestes, per cert, són les de major nombre al Principat, el que dificulta la internacionalització. I com a colofó, un últim registre: 7 de cada 10 empreses ni tan sols han fet alguna mena d’intent d’obrir-se.
 

Amb aquest panorama, el que cal és una reflexió, perquè si bé el fons de la Llei d’inversió estrangera tenia una intenció positiva en un entorn de crisi econòmica, al final el resultat no sembla satisfactori. La idiosincràsia del teixit empresarial andorrà pot tenir una gran culpa, però també és cert que la paperassa duanera, la logística o simplement el desconeixement del que es poden trobar a fora del Principat, són obstacles en què s’hauria de treballar per minimitzar.