Ara sí que sembla que podem sortir de casa sense jaqueta, això sí, si és al migdia, perquè al matí i al vespre continua fent fresca. La primavera ja és definitivament a casa nostra i ens deixa una bellesa impressionant que el nostre país sap transmetre als que sí que la saben veure, i la valoren.
I és que, tot i que és lleig presumir d’un mateix, tenim un país espectacular. Tan se val el que diguin els de La Sexta, és igual el que pensin els enfadats amb el senyor Pujol, aquí s’hi viu molt bé, i l’entorn en té gran part de la culpa.
Són poc més de 450 quilòmetres  quadrats de llocs espectaculars, únics i sensacionals, i de bona gent que sí, que treballa cada dia i que no els cauen els anells per fer-ho.
I és que malgrat els maldecaps (causats des de fora, cosa que fa pensar que sembla que molestem) vivim bé. És clar que alguns viuen del tabac o l’alcohol, altres aprofiten la «poca pressió fiscal», però la majoria no tenim problemes d’admetre el que som i sentir-nos-en orgullosos.
Tots els països tenen les seves vergonyes, i alguns les tapen més que els altres, uns fan diners amb armes, fins i tot venent-ne als països que són els màxims productors mundials, altres fan els ulls grossos amb les drogues, o ataquen els que treuen del país diner negre sense ni plantejar-se fer res contra una economia submergida que ja sura per tot arreu. Si fem sensacionalisme tothom pot començar a tremolar, i és que com deia un reputat periodista català exercint d’escriptor, «tothom té un titular a cinc línies».
I és que el que és realment important en aquesta vida és poder anar a dormir tranquil, i això depèn únicament i exclusivament de l’escala de valors de cadascú, i uns aquesta escala la tenen de l’1 al 10 i altres de l’1 al 100.