L a cultura sempre ha estat i serà la germaneta pobra. Quan hi ha època de bonança, és més fàcil pensar que s'invertirà en carreteres o la construcció d'una nova escola que no pas a promocionar els escriptors. I quan les coses van mal dades és evident que es garantirà que tots els nens puguin anar a escola o que es paguin les pensions abans que no pas la promoció de la música popular i tradicional. Això col·loca la cultura en un lloc complicat, flotant entre la subvenció i el mecenatge (pràcticament inexistent).

Mirat en clau de país ens podem queixar però relativament poc. La tasca que es fa des de les vuit administracions és bona, si més no feta amb molt bona intenció. Però es troba a faltar l'impuls als nous creadors, als generadors de cultura. D'acord que la tasca de triar on han d'anar a parar els diners públics, de tothom, si a una persona o a una altra o si a un projecte determinat o al del dossier següent no ha de ser fàcil, però la mateixa presència de diner públic sovint ofega propostes particulars que no poden assumir ni la paperassa ni la magnitud de la responsabilitat. I aquí hi entra altra discussió: Quin és el paper que ha de jugar l'administració dins el panorama cultural. L'intervencionisme i control? La mà estesa i el finançament a tothom? És probable que el seu paper quedi en un punt entremig de les dues opcions complicat de localitzar, però el que és clar és que l'excessiu intervencionisme acaba convertint l'administració en una empresa privada monopolista, que el que no fa ella no ho poden fer els altres per manca d'oportunitat. I l'altra opció duta a l'extrem significaria una anarquia cultural basada en diners públics. Ara que vénen dies d'eleccions i, per tant, promeses, cal estar emetents i veure què proposen els partits en termes de cultura als seus programes electorals. Si canviar per millorar, o bé no canviar res per seguir bé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.