Quan encara queda temps perquè els ciutadans es pronunciïn a les urnes sobre qui vol que governi, els moviments a nivell de partits i de polítics són visibles, en un intent d'aglutinar, diuen, el descontentament pels quatre anys de govern de Demòcrates per Andorra.

No ha estat una legislatura fàcil, emmarcada encara dins de la crisi econòmica i amb un final que sembla apuntar cap a una tèbia recuperació de l'economia.

Almenys les dades de la CASS mostren que s'ha aturat la pèrdua d'assalariats, el turisme s'anima poc a poc, i les matriculacions s'han incrementat de forma considerable.

Però els retrets cap a DA són coincidents, acusant el Govern de no complir amb les seves promeses i de fer accions que no es reflectien en el seu programa electoral. Això és cert, i només cal recórrer a les hemeroteques. No hi ha justificació perquè s'ha de suposar que l'equip de Toni Martí era conscient de com arribava al poder i de quines decisions havia de prendre, encara que fos forçat per les circumstàncies internacionals.

El PS –i també SDP– afirma que s'ha seguit el seu full de ruta. En part sí. La reforma fiscal i la implantació de l'IRPF no eren canvis plantejats per DA als seus electors, però vistos amb perspectiva segurament no hi havia un altre camí. L'important és que Andorra segueixi el camí d'una fiscalitat baixa, defugint de l'infern fiscal que es viu als països veïns.

Els canvis són importants per encarar les negociacions amb la Unió Europea i obtenir el vist-i-plau per operar dins del seu mercat. En clau més interna, els moviments a Canillo i Encamp, liderats per Gerard Barcia i Miquel Alís, concentren els corrents crítics amb aquests quatre anys que s'hauran de confirmar, o no, a les urnes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.