Quan un col·lectiu es queixa i protesta, les seves mobilitzacions són per als afectats un mal de cap. Aquests dies els duaners s'estan plantejant una vaga de zel a la frontera. Això el que ocasionarà inevitablement són cues i que algú arribi tard a la feina. És el que passa quan un col·lectiu protesta. Passa amb els duaners, passava a Catalunya fa uns quants anys amb els pagesos, que tallaven carreteres i tu que anaves cap a la platja a gaudir del dia et trobaves enmig d'una tractorada que et feia canviar de plans estiuencs pels de gaudir del paisatge des del cotxe. És evident que aquestes mobilitzacions que impliquen la no-mobilitat precisament, siguin un punt molt important de força dels diferents col·lectius. A priori qualsevol protesta serveix per fer-se visible. Per explicar la problemàtica dels implicats a tota aquella gent que la desconeix, intentant que es solidaritzin amb els afectats. Però aquestes protestes que duen afegida una afectació en el transit van sovint lligades a una forta pressió cap a la part governamental del conflicte que veu que, si no actuen, les cues es poden allargar més del desitjable. I, a més, s'hi ha de sumar l'actitud dels que es troben enmig del caos circulatori en el moment de la protesta. Entre els afectats hi ha qui ho entén i ho respecta, però també hi ha qui s'enfada i s'indigna, i aquest és el perill d'aquestes mobilitzacions, que en comptes de crear solidaritat creen rebuig. Cal força empatia per posar-se al costat dels col·lectius que es queixen, i cal molta paciència per protestar i alhora aguantar els clams dels afectats per la protesta, perquè és del tot legítim mobilitzar-se pel que hom considera injust, però en aquestes condicions cal, a més de paciència, tenir en compte que en agafar un cotxe, molta gent treu l'animal que duu a dins, i no acostuma a ser un gatet disposat a rebre moixaines.

Per a més informació consulti l'edició en paper.