L'autisme és una d'aquelles malalties (moltes) que desconeixem profundament tots aquells que no en tenim un cas a la vora. I és també una d'aquelles malalties que fan que els familiars dels afectats hagin de dur una vida més complicada que la que tots ens imaginem. Som una societat individualista que no s'atura mai a posar-se en la pell dels altres. Gens empàtica, i menys encara quan a la pell de qui ens hem de posar és a la d'algú que ho està passant malament. Qui té un malalt a casa té una dificultat enorme per poder fer una vida normal, i si la malaltia és de llarga durada la persona viurà durant molt de temps una situació que probablement molts no aguantaríem ni una setmana. Els experts expliquen que és imprescindible que els cuidadors puguin ‘desconnectar' de tant en tant i tinguin la possibilitat que algú altre cuidi el malalt. A més, segons tots els estudis, acaben sent les dones les que cuiden la persona malalta i, per tant, les que tenen més dificultats per aconseguir conciliar cuidar el malalt amb el fet de fer altres activitats. Per sort, hi ha un seguit d'associacions i iniciatives al país que donen suport a persones que es troben en aquesta situació. És evident que qualsevol suport és bo, però potser és poc, i que el que es reclama des dels afectats és que sigui l'administració qui assumeixi aquesta ajuda a les persones que no poden valdre's per elles mateixes, que és alhora una ajuda a les persones que dediquen la seva vida a cuidar-les.

Els cuidadors dels nostres malalts, que són malalts de tots i no només de les seves mares, filles o germanes, es mereixen un reconeixement enorme per la tasca silenciosa que fan, ja que ells són els ajuden sense que gairebé ningú se n'adoni, a fer una societat millor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.