Ahir van començar les classes a les escoles del país, una nova etapa per als més petits de la casa que afronten, cadascun de diferent manera, com fer-se grans. És un pas important per als menuts, ja que després d'unes llargues setmanes relaxades, amb les mares i les àvies tractant-los com a reis, ara els toca afrontar una època de canvis. És evident que quan et fas gran relativitzes coses que anys enrere eren de gran importància, com ara enganxar gomets, pintar casetes o fer anar el punxó. Quan et fas gran creus que les preocupacions vénen pels grans temes de la vida, hipoteques, amors i desamors, la feina, i altres coses que ens omplen de mals de cap i no ens deixen gaudir de la vida com tots plegats mereixem.

La qüestió és que entre els que també comencen un nou curs hi ha els professors i mestres, el personal que es dedica a cuidar-nos, ensenyar-nos i educar a les criatures i a qui molt sovint no sabem agrair prou la tasca que fan. No ha de ser gens fàcil trobar-se sol davant una classe de nois de 16 anys amb una energia vital tremenda i unes hormones disparades, ni tampoc ho ha de ser posar-se davant un grup de nadons ploraners que tenen la sensació que la seva mare els ha abandonat. Cal un reconeixement de la feina d'aquests professionals; sí que és cert que gaudeixen de més dies de festa que molts altres treballadors, però el cert és que des del punt de vista de la pressió i la responsabilitat a la feina, cal que els ho reconeguem. Sinó tant sols cal mirar enrere cap al nostre passat, pensar en aquells professors que gràcies a les seves ensenyances, als seus consells i a l'educació que ens han donat, hem arribat cadascú de nosaltres on som. Si molts països tenen un monument al soldat desconegut que ha lluitat pel país, a nosaltres ens caldria fer-ne un de ben gros al professor desconegut que ha lluitat per la nostra educació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.