Difícil en un país tant petit com el nostre establir la línia o la frontera entre el que és compatible i el que no ho és. I més difícil encara quan cada quatre anys s’han d’elegir més de 180 representants del poble si sumem Consell General i Comuns. Perquè com tothom sap, tots els polítics també necessiten tenir una feina, ja sigui a compte de l’empresa privada o de l’empresa pública. El que enfronta ara el grup parlamentari socialdemòcrata i la majoria demòcrata són precisament les incompatibilitats. I és que si els socialdemòcrates liderats per David Rios demanen que es conservi la plaça de funcionari més enllà d’una legislatura és a dir, més enllà dels quatre anys, al polític (funcionari) que ha demanat una excedència per això, per fer política, DA considera que amb quatre anys n’hi ha ben bé prou, i ho justifica per «incompatibilitats manifestes». A la qual cosa, ahir, Rios va contestar amb contundència que «el que sí que és incompatible és que el president suplent de la majoria parlamentària, Daniel Armengol, defensi les inversions del Govern davant la Comissió Legislativa de Finances i Pressupost, tenint una empresa en el sector de la construcció que se’n beneficia». És possible, o no. Potser l’empresa encara no és seva. Però el cert és que si és així no fa gaire bonic. Com tampoc fa gaire bonic que Rios defensi les excedències de més de quatre anys per conservar el càrrec a l’Administració, argumentant que «és per facilitar l’accés a tothom». A quin tothom es refereix, si els que marxen vuit anys d’una tirada, tornen? Els que pugen s’hauran de limitar a fer de suplents mentre que una classe de funcionaris privilegiats va i ve, entre la política i les direccions que ocupen? Tampoc no queda gaire clar si mentre legisla, el polític en qüestió, no farà tot el possible per defensar el seu estatut de funcionari i millorar si està en la seva mà, els privilegis que pugui tenir. De pubilles, si cal, n’hi ha totes les cases! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.