Encamp és una parròquia sumida en la depressió. No es tracta d'una situació nova, ni tampoc que tingui a veure directament amb la crisi econòmica que assota el país, sinó que és un fet que s'arrossega des de fa dècades. Només cal fer memòria i recordar aquelles taules de treball impulsades per Maria Reig amb l'objectiu de revitalitzar la parròquia. S'hi va treballar força al marge del comú de l'època i en van sorgir propostes –algunes d'elles prou interessants– però finalment el document va quedar en paper mullat. Des d'aleshores s'han fet intents per recuperar la vida de poble, per alimentar els comerços i tenir una activitat empresarial pròpia, però han estat intents sense resultats.

El gran projecte va ser la construcció del Funicamp. Va generar una il·lusió mai vista entre els encampadans. Convertir Encamp en un poble a peu de pistes semblava la solució definitiva i el revulsiu que faltava. L'efecte negatiu va ser l'especulació immobiliària que va inflar els preus dels pisos –en un context ja de per si prou abusiu– i tothom sense excepcions va confiar en el Funicamp com la gran solució.

Malauradament no ha estat així. I no ho diem amb afany de crítica, sinó amb resignació. Al contrari del que ha passat a la Massana amb el telecabina, el Funicamp no ha aportat un ambient de neu durant l'hivern. La majoria d'hotels no estan a l'alçada del que es mereix un turisme de qualitat, i el comerç està mort, amb una avinguda Joan Martí depriment pel gran nombre de locals tancats o en lloguer. Què el comú treballi per contractar una empresa que aporti idees és aconsellable. Sempre que siguin realistes i no fum per treure diners de les arques comunals. Encamp és una ciutat dormitori, però pot i ha de tenir més vida i aportar quelcom al conjunt del país.

Per a més informació consulti l'edició en paper.