No he tingut la sort de conèixer-la, però si l'oportunitat de parlar-ne amb persones que la van conèixer quan ja els seus temps de costurera havien quedat enrera. Havien quedat enrera en el calendari però, no en la seva memòria. Aquells temps durs, m'expliquen, van marcar la seva personalitat, la seva forma d'entendre la vida i el món i fins i tot la forma d'entendre's a si mateixa. Rosalia Mera ha estat un exemple de perseverança, de treball dur i de discreció. Ningú més allunyat que ella del clixé de nou ric, de les extravagàncies, de la frivolitat. El seu matrimoni amb Amancio Ortega va ser un matrimoni per amor. Els seus dos fills van ser el seu autèntic univers; sobretot el seu fill, paralític cerebral. Un cop dur, molt dur per la que mai va protestar ni als seus més íntims. Em diuen que el va acceptar amb la mateixa elegància, amb la qual va acceptar l'èxit «però li va marcar la vida». Ha mort una autèntica lluitadora que en els seus inicis no va poder ni tan sols imaginar que algun dia es convertiria en la dona més rica del món. La seva riquesa la va portar amb la naturalitat i la discreció pròpia de qui sempre ha estat molt ric. La diferència és que ella no va néixer rica. Es va fer rica i els diners no li va fer perdre el cap. Tot el contrari. La seva empremta ha quedat en multitud d'iniciatives sent PAIDEA, la més estimada per ella. La hi va inspirar el seu fill i la va posar en marxa pensant en els fills d'altres dones.

En una societat en què el «tenir» val més que el «ser», en la qual la gent, quan té un «duro», es disloca per sortir en el conte i oblida amb enorme facilitat d'on ve perdent el sentit del ridícul fins a provocar vergonya aliena, i en què passa per la vida deixant només diners i moltes hores de gimnàs i injeccions de botox, Mera em sembla una dona excepcional. «Donava gust parlar amb ella i no deixava d'impressionar que no et fes oblidar, que era costurera». Morir li ha costat menys esforç que viure i a Oleiros, a La Corunya, el seu cos descansa després d'un adéu tan discret com sentit. Ella va viure amb enorme discreció i així, de manera discreta, sense sorolls i sense estridències, el seu cos ja forma part de la terra que mai va voler abandonar. Un exemple.

Per a més informació consulti l'edició en paper.