Durant molt temps, massa, el formigó i el totxo ha guanyat espai a la natura i el paisatge. Andorra va fer cas omís al valor paisatgístic i del patrimoni i es va deixar caure a les mans interessades d'un boom immobiliari descontrolat i sucumbint al guany immediat. El resultat el podem apreciar ara, amb un creixement urbanístic descontrolat i unes ciutats poc acollidores. Dins d'aquest descontrol només Ordino va saber tenir cura de la parròquia genuïna heretada pels avantpassats i que ara pot explotar com a símbol turístic del país. Els cònsols van debatre ahir al voltant de les bordes, aquests edificis que el Diccionari Enciclopèdic d'Andorra defineix com a «construcció rústica de pedra (...) que hom utilitza per guardar les eines del camp, el farratge i el bestiar». Ara per ara, aquestes edificacions són objectes d'una legislació molt estricta per evitar que algú tingui la temptació de desfigurar la construcció original, com ha passat sovint. De fet, encara que de propietat privada són patrimoni del país, i així han de continuar sent considerades.

Concretament, segons va defensar ahir el cònsol menor d'Andorra la Vella, Jordi Minguillón, els dirigents comunals són partidaris de que els entorns de protecció haurien de ser competència comunal. No és un tema tan fàcil. Actualment és el Ministeri de Cultura qui aplica la Llei del patrimoni del 2003, amb l'objectiu bàsic de protecció de béns que es puguin veure's afectats per obres. Els cònsols volen tornar a posar sobre la taula la problemàtica que genera el fet de no tenir delimitats els entorns de protecció dels diversos monuments. Lamenten que afecta a molts veïns, sobretot dels cascs antics, i que hi ha edificis que no es poden rehabilitar i que fins i tot estan a punt de caure en ruïnes. Està bé demanar a Patrimoni Cultural que enllesteixi la feina, però reclamar la cessió de les competències va massa lluny. La protecció de l'entorn recau sobre el Govern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.