Segurament la crisi ha està creant certa confusió entre els desitjos i la realitat. El recent Observatori exposat pel CRES destaca un incipient optimisme pel que fa a la recuperació o, segons la lectura que es faci, a una resignació entre la ciutadania de que les coses ja no poden empitjorar perquè s'ha tocat fons. No s'han de confondre les percepcions, i la prova és que mentre a nivell de país existeix una certa confiança de que el proper any serà una mica millor –o almenys no serà pitjor– una gran majoria dels enquestat no s'amaguen en definir la seva situació personal com a dolenta o molt dolenta.

I encara hi ha motius per no caure en el desànim, doncs les opinions podrien ser encara més pessimistes si no fos per les característiques demogràfiques d'Andorra amb un alt nivell d'immigració, que ha forçat a moltes famílies a marxar del país en busca d'una oportunitat. Resulta interessant la llista que es fa de les principals preocupacions, que a banda de la repetida economia recull també la política. Andorrans i residents comencen a veure els polítics com un problema. El tan gastat terme desafecció es transforma en una percepció menys etèria, i com a mínim sura la sensació que la decisió que ha pres la classe política no ha estat la més encertada per combatre la crisi. És un tema per reflexionar, i en certa mesura és comprensible que la població apunti cap als dirigents, els que tenen el comandament per intentar canviar el rumb econòmic. I cal ressaltar l'infinitiu «intentar» perquè la dependència andorrana de les economies veïnes fa a vegades impossible emprendre polítiques pròpies que donin resultat per si soles. Això tampoc significa abaixar els braços i navegar sense timó. Els polítics han d'escoltar el carrer i recollir aquestes preocupacions, que molts cops no coincideixen amb les prioritats dels partits, dels grups o del Govern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.