La notícia de la dimissió del Batlle Sr. París del seu càrrec a la judicatura i la següent, més recent, de la Batlle Sra. Canturri torna a posar en evidència la inestabilitat i la precarietat –ara ja crònica– del nostre sistema judicial. Està deliberadament en crisi amb tot el pes de les paraules. La manca de mitjans tècnics, i a voltes humans allà on cal, la falta d'una regulació de la carrera judicial i minsa possibilitat d'accés al Tribunal Superior per part del jutges de primera instància, els escassos medis del que disposa el Consell Superior de la Justícia, tot plegat ha estat i segueix minant l'estabilitat del sistema, però també i sobretot frustra i esgota l'humor, les il·lusions i els esforços, –siguin més, siguin menys– dels recursos humans invertits que són almenys els que fan sobreviure la institució.

A partir de la reforma judicial haguda per mandat de la Llei qualificada de la Justícia, les llavors batllies francesa i episcopal es va unificar per formar-ne una d'única que va ser proveïda amb els primers batlles postconstitucionals, joves, la majoria provenint d'antics secretariats judicials, altres de l'advocacia. Aquella primera generació de batlles de després de la Constitució van anar dimitint poc a poc, uns darrera els altres, cap al sector privat. Molts d'ells desil·lusionats, cansats i fatalment convençuts que ningú semblava voler canviar les coses.

Coses, que no van pas canviar, ja que d'ençà l'època al·ludida i fins avui, la Batllia ha estat l'escenari de continues dimissions, nous nomenaments de jutges inexperimentats, i consegüents dimissions dels mateixos un cop formats i arribats a maturitat professional. Això sense comptar que el nostre executiu es complau tot sovint en aprovisionar-se en les files judicials, aportant-se jutges i secretaris cap el Ministeri de l'Interior o altres. Flirteig impropi per a una sana democràcia.

Andorra té realment un problema amb la deguda estabilitat que mereix el tercer poder de l'Estat. Això és així, s'ha constatat i se segueix consumant amb el pas del temps. Quan un sistema no funciona, s'ha de reformar, no hi ha més solució. Els petits arranjaments normatius d'ocasió no salvaran del naufragi final; fatal destí que posa en perill no només la institució com a tal (que ja és esfereïdor), però sobretot l'imprescindible servei públic pilar de la pau social.

La culpa és molt negra i ningú no la vol; i de totes formes la recerca d'un culpable es agenèsica en quant en res serveix al remei, que és el que importa. I la solució passa imperativament per una reforma responsable i sobretot urgent del sistema, acompanyada de les dotacions adequades i corresponents a la realitat d'aquest servei públic essencial i imprescindible en una democràcia. La reforma ha de donar una garantia d'estabilitat, de futur i d'il·lusió a la Batllia; determinats anys de servei haurien de poder donar accés a la magistratura, sense perjudici de la sana permanència de determinats magistrats provinents dels Estats veïns. Només cal obrir el debat, sense dogmes, ni recels... però ja no es pot dilatar més...

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.