La crisi afecta a tothom per igual, però hi ha persones més vulnerables i fràgils que altres que necessiten de la solidaritat i del suport institucional per tirar endavant amb el mínim indispensable. Pel perfil que aporta el Servei d'Ocupació es pot apreciar com el prototip de persones sense feina augmenta en determinades franges d'edat i en funció del nivell d'estudis i de preparació. El mateix passa a l'hora de disposar d'oportunitats per trobar feines. Però hi ha un sector de la població al qual ens hem referit sovint aquest darrers dies que sembla oblidat, però que també està notant les dificultats de la mateixa manera. Ens referim a tot aquest col·lectiu que pateix alguns tipus de discapacitat física o mental, molt més condicionada alhora d'aconseguir optar a un lloc de treball.

Sortosament, a finals d'aquest mes el Consell Nacional de Discapacitats (Conadis) es reunirà per decidir quines mesures s'han de prendre davant de l'exclusió laboral que estan patit les persones amb alguna discapacitat. Aquest fet, que ha empitjorat amb la crisi econòmica, tal i com constata el president de la Federació d'Associacions de Discapacitats d'Andorra, Lluís Sàmper, també preocupa al Ministeri de Salut i Benestar, que juntament amb el Ministeri de Justícia –departament de treball–, es reuniran amb les associacions per decidir quines accions es duen a terme.

La notícia és ben rebuda. Perquè demostra que hi ha sensibilitat i predisposició perquè les demandes d'aquest col·lectiu no quedin ofegades o en l'oblit. Una de les opcions amb la qual es treballa és la d'obligar a les empreses a contractar un percentatge de persones que pateixen una discapacitat, i una segona seria la de reservar places en els programes d'ocupació que duu a terme el Govern. Són dues alternatives que en teoria són pausibles però en el primer cas serà necessària la comprensió de les empreses i també que aquestes tinguin alguna mena de compensació per alimentar la contractació. De totes maneres hi ha una eina que no és fa servir prou o que és desconeix, que consisteix en abstenir les de pagar la cotització a la CASS d'aquests treballadors quan són contractats amb el salari mínim.

L'objectiu final encara està lluny, perquè consisteix en assolir un escenari en què no hi hagi diferències quan es facin contractacions, sempre tenint en compte, evidentment, les limitacions de les persones. Ara per ara, no obstant, encara que es facin passets cap a la normalització són benvinguts, perquè qualsevol avenç representa acostar-se cap a aquesta normalització.

L'important és que els grups parlamentaris ho tinguin en compte i que les associacions facin la seva feina per empènyer el Govern a instaurar les mesures adequades, sempre amb els ajuts corresponents, i que la integració laboral de les persones amb discapacitats no sigui motiu d'informacions als mitjans de comunicació, la qual cosa voldrà dir que s'ha assolit el repte. Això, però, és un desig que encara no està a prop.

Per a més informació consulti l'edició en paper.