Des de la seva vessant purament informativa i fins a l’expressió d’una opinió, sigui quina sigui, la professionalitat i la responsabilitat han d’imperar sota pena d’incórrer en «periodisme brossa». La informació pressuposa un esforç, un treball destinat a cercar la notícia i a contrastar-la correctament de forma a poder avaluar la seva veracitat i/o credibilitat. No n’hi ha prou en acontentar-se en els «diuen que» o «es veu que» i és obligada perícia de l’informador elevar el seu punt de mira, a efectes de discernir allò que són fets provats i adverats, i fer neteja del que només és rumor, xafarderia o tafaneria més o menys malintencionat d’un sector; sector que normalment acostuma a ser minoritari i actua per interès directe a menystenir els demès quan són competidors comercials, professional, polítics etc...
D’altra part, quan –més enllà d’una informació– també és pretén donar una opinió, llavors i com a axioma cal encara més doblar la cautela, sobretot si es basteix la opinió o els comentaris sobre els fets exposats, com és tot sovint el cas. No és tolerable en una premsa responsable dedicar-se a opinar sobre presumptes comportaments aliens sense tenir la més mínima certesa de la veracitat, l’exactitud i/o de l’autoria.
En la nostra petita societat civil, on tothom sap –més o menys– qui és tothom, alguns periodistes no acaten, al contrari infringeixen públicament la deontologia que ha de presidir la professió. Pel que fa al Sr. Solanelles del Diari d’Andorra, molts funcionaris, i no només els del servei de policia, diuen que «menteix», això en tot cas va ser noticía i el fet està televisat. Si realment menteix o no, això ja és una «opinió» la qual –de moment– ens reservem per no haver pogut verificar-la. Ara bé, a banda de si diu, o no, la veritat, el que sí creiem –i en tot cas podem afirmar i provar– és que el periodista no diu tota la veritat, només la que a ell li porta benefici o no li porta perjudici. Per il·lustrar l’anterior afirmació, només cal preguntar al Sr. Solanelles com està l’afer contra Andorra que ell personalment va portar davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans, en un cas que també ell va portar a la palestra per voluntat pròpia. ¿Perquè no informa l’informador que va informar del seu propi judici? ¿Ha sortit la sentència? ¿Quan...? ¿I que diu Estrasburg del l’assumpte tant interessant del «Sr. Solanelles contra Andorra»?
El cas del Sr. Àlvar Valls, que no és periodista, és més preocupant perquè resulta que, sense encomanar-se a Déu ni a diable, se’l deixa escriure al diari.... Més enllà de la opinió personal que tothom pot tenir sobre tothom i expressar amb respecte, la misantropia endèmica de dit col·laborador el porta massa sovint a calumniar i a difamar públicament al Diari d’Andorra (exemple: columna del dia 03-01-2013); aquest rotatiu del gremi que li permet expulsar desagradablement el profund rancor que professa en contra del nostre país i sobretot, en contra d’alguns dels seus habitants que no opinen com ell, o que tenen més notorietat que la que ell creu que personalment té. Andorra és i ha estat un indret d’acolliment, per a ell com per a molta altra gent. Però això és un altre tema...
Els informadors citats tenen en comú que són o col·laboren amb el Diari d’Andorra, però de llurs escrits i actes se’n desprèn un tuf d’enveja i de recel contra la societat civil andorrana en general, la seva organització, població i els seus poders públics.
La premsa i els mitjans de comunicació han de ser crítics, independents i enèrgics, però alhora obligatòriament professionals i responsables. Per a EL PERIÒDIC D’ANDORRA, aquest és el nostre objectiu i una fita per A l’any 2013 perquè professionalitat i responsabilitat equival a honestedat.