No és agradable començar l'any insistint amb el tema de la crisi. Els ciutadà està cansant però alhora està obligat a conviure amb aquesta situació de males notícies constants. Un del gran drama a nivell personal –però també un element incorporat en una cadena que intensifica la depressió– és l'atur, i sobretot si passa, com a Andorra, que no hi ha un matalàs en forma de subsidi de llarga durada amb el que parar aquest dur cop. Part del gran pes de la crisi l'estan patint els treballadors, no només per una desocupació galopant que no té fre, sinó per una precarietat que s'ha enquistat com un nou model amb el qual sembla que s'haurà de conviure. DA s'ha mostrat sempre contrari ha estructurar un model de subsidi d'atur similar a la d'altres països, i al país només hi ha una cobertura de sis mesos amb el sou mínim que garanteix un mínim de supervivència. Però és un tema que no s'ha de deixar al calaix, perquè encara que els experts aventurin que al 2014 començarà una millorà, és un debat que ha de quedar obert encara que hagi una recuperació del mercat laboral.

El treballador té por a perdre el lloc de treball i s'aferra a ell encara que sigui a canvi de fer cessions en forma de pitjors condicions laborals o d'una major precarietat o treballar més i cobrar menys. No hi ha un sindicat de classe i el moviment sindical que existeix no té marge de maniobra en aquest aspecte. També és cert que l'empresari ho està passant magre i que no és plat de bon gust fer acomiadaments o imposar condicions pitjors. L'estadística parla per si sola. Un 20% dels treballadors té por de perdre la feina aquest any que acabem d'estrenar, i especialment els que són majors de 40 anys i que tenen pitjors perspectives de reincorporar-se a la vida laboral. És un escenari depriment.

Per a més informació consulti l'edició en paper.