Dilluns vinent, 3 de desembre, es produirà un fet insòlit. Tan poc habitual, de fet, que diuen que només passa cada 2.737 anys i, tenint en compte que necessita de la conjunció de dos elements –una alineació planetària concreta per una banda i les piràmides de Gizeh per l'altra– doncs resulta que només deu haver passat una altra vegada a la Història: la més antiga de les tres grans piràmides, la de Keops, s'hauria construït entre el 2589 i el 2566 a.C. segons els arqueòlegs. Facin números.

Doncs bé, aquell dia, els planetes Mercuri, Venus i Saturn s'alinearan damunt la cúspide de les tres piràmides d'Egipte. ¿Un indici més de la fi del món? L'únic que podem afirmar amb certesa, perquè en tenim evidència històrica, és que la primera i última vegada que va passar el món no es va acabar. Ni molt menys. El segle VIII a. C., que va veure l'expansió de la cultura hel·lènica per la Mediterrània i la de la civilització etrusca per la Península Itàlica, és considerat pels historiadors com l'inici de l'Antiguitat Clàssica.

Vivim un temps de canvis, certament. El nostre model econòmic, i social, està esgotat. Això vol dir que, malgrat les convulsions, malgrat el patiment individual i col·lectiu, tenim a les nostres mans la possibilitat de fer un món millor, just, equitatiu i sostenible: és a les nostres mans decidir si el desembre del 2012 s'acaba el món o bé en comença un de nou.

El país ha iniciat un procés d'obertura econòmica que era del tot necessari: per afavorir la inversió estrangera, però també per diversificar una economia excessivament dependent del turisme i, fins fa poc, d'un altre sector –el de la construcció- en caiguda lliure.

Ara bé, tot i la urgència amb què convé que mirem de redreçar la situació econòmica, amb l'impuls d'una reforma estructural, pel camí no ens podem permetre el luxe de perdre determinats valors –el diàleg, la solidaritat, el respecte mutu, per citar-ne alguns– o correm el risc de patir una fractura social impròpia d'un país petit com el nostre.

La responsabilitat de deixar un món millor a les generacions que vindran és compartida i no s'hi val a excusar-se en conjuncions astrals per defugir-la. Hi haurem d'esmerçar esforços, intel·ligència i talent. Haurem de ser valents i, possiblement, tossuts. Per no defallir. Perquè tenim un compromís, en primer lloc amb nosaltres mateixos I amb el nostre entorn més immediat, però també amb un futur que ens relegarà, inevitablement, a l'anonimat. La nostra millor obra, el món que comença el 3 de desembre, no té signatura.

Per a més informació consulti l'edició en paper.