Cal repensar l'Escena Nacional. D'acord. Però millor que hi pensem ràpid, no sigui que, pensant-hi, pensant-hi, la reflexió s'eternitzi i ens trobem amb un Cor Nacional, segona part.

La qüestió ara és definir quin ha de ser el paper de l'ENA en la producció cultural andorrana, conscients que, entre la inversió en grans coproduccions –a l'estil de Coral romput– i la reposició d'espectacles ja estrenats per les companyies locals, hi ha camp per córrer. Hi ha camp per córrer, està clar, si se sap on es vol anar i s'hi destinen els recursos necessaris.

Sembla ser que els actors i els directors, que al cap i a la fi són els que s'hi dediquen, ho tenen bastant clar: l'ENA hauria de donar suport sobretot a la gent que treballa «des d'aquí». Un suport «econòmic, tècnic, artístic i logístic per aixecar una producció amb cara i ulls que tingués més possibilitats de sortir a l'exterior». Així s'expressa, en declaracions recollides avui a EL PERIÒDIC, l'actor i director Xavi Fernández.

No és que l'ENA no hagi de donar suport als artistes nacionals instal·lats a Barcelona –diu el mateix Fernández–, però en tot cas aquesta no hauria de ser la prioritat de l'ens teatral.

L'Escena Nacional va néixer en un context diferent. Aquell mateix context en què es donava llum verd a grans infraestructures que ara no sabem com pagar.

La producció cultural, però, més enllà de les obres concretes i tangibles que ens pugui brindar, forma part dels béns immaterials d'una societat, la defineix i contribueix a cohesionar-la. Per molt que la situació econòmica i financera actual imposi austeritat –tant les aportacions públiques a l'ENA com les privades s'han vist reduïdes els últims anys–, seria una llàstima que un projecte com aquest s'esllanguís fins a la mort. O bé quedés en els mateixos llimbs dels Cantors.

Una fórmula que aparentment satisfà actors i directors és un dels darrers muntatges de l'era Nadal al capdavant de l'ENA: la producció de La veritat, que es va estrenar el passat mes de setembre a Les Fontetes, amb la participació d'actors procedents de quatre companyies del país. En aquest cas el que va fallar va ser la impossibilitat de portar l'obra de bolos per Catalunya: Josep Maria Flotats n'havia comprat per al conjunt de l'Estat espanyol, encara que la seva producció s'estrenés a Madrid i en castellà. ¿Es podria haver escollit, aleshores, un altre títol sense els drets compromesos? ¿O ja no quedava marge per a la reacció?

No és qüestió tampoc d'entrar en retrets, sinó d'aprofitar allò de bo que va tenir aquella experiència i decidir si aquest és el camí de la futura Escena Nacional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.