Ski Andorra compleix 20 anys d'existència, i ho fa mentre Saetde va oficialitzar ahir la seva baixa de l'entitat, tal i com havia anunciat el seu soci majoritari, Joan Viladomat, dies abans. A la dependència de la meteorologia i a la crisi econòmica que afecta el sector de la neu, se li suma la crisi d'identitat que suposa l'abandonament del soci privat d'Ski Andorra, que argumenta que actualment no pot seguir aportant recursos privats a la promoció turística, ateses les importants càrregues fiscals i el context econòmic difícil existents a l'hora actual.

La marxa ha obert un profund debat a Andorra sobre el tracte diferencial que podrien tenir les estacions d'esquí. No es tracta de cap novetat, perquè a banda de la problemàtica interna els camps de neu han de fer front a una ferotge competència a l'exterior i sovint amb empreses que gaudeixin de recursos públics, com són les aragoneses que integren Aramón o les catalanes que reben suport del Govern català, directa o indirectament.

Aquest debat, que sempre ha estat latent, és una excel·lent oportunitat per encarar quines han de ser les relacions amb les estacions, independentment del seu caràcter públic o privat, ja que realment s'ha d'entendre que l'esquí sí que és d'interès general. La neu ha estat el motor de creixement del país, i dels seus bons resultats depenen la majoria dels altres sectors en un cicle que es repeteix i que mereix una atenció especial. Ho saben prou bé els comuns que gaudeixen del privilegi de tenir estacions d'esquí però que han de suportar una càrregues financeres que en alguns casos condicionen les arques locals, però que generen així uns beneficis que s'escampen per tot el territori. Són els casos d'Ordino i la Massana, i en menor mesura d'Ordino i Encamp.

Malgrat la marxa de Viladomat, són prou contundents les veus que es manifesten a favor de la unió, bé sigui formulada a través de la promoció conjunta com a país, o bé, com exposa Enric Dolsa, mitjançant l'estudi encarregat per Ski Andorra i que aposta per la fusió de totes les estacions d'esquí sota aquest paraigües.

Fins ara aquesta unió no ha estat prou forta com per materialitzar un forfet conjunt, que seria un altres dels camins ha explorar. L'aplicació del futur IGI ha estat en el fons el detonant dins d'un context econòmic difícil, i correspon a també a l'Executiu pronunciar-se al respecte de les reivindicacions de les empreses d'esquí. Com que a ningú se li passa pel cap una Andorra sense pistes i és un interès compartit que la temporada d'hivern sigui excel·lent i que el país lideri l'oferta de neu, aquest debat –que no és nou– ha de derivar en propostes fermes per ajudar a als comuns i entitats que tinguin estacions d'esquí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.