El malestar de la ciutadania és creixent. No és estrany: arrosseguem una profunda crisi econòmica, de retruc, en part, d’allò que passa als nostres veïns –especialment als veïns del sud, que tradicionalment alimentaven el sector turístic. Durant aquells anys de vaques grasses, ara llunyans, alguns es van arribar a creure que el creixement no tindria aturador. Aleshores es va cometre un greu error: posposar una reforma econòmica i social del país que avui, justament quan és més difícil de dur a terme, resulta inajornable.
La manifestació d’ahir, tot i que no va arribar a complir les expectatives de participació que s’havien fixat els organitzadors –500 persones eren la banda baixa de la forquilla calculada pel dispositiu de seguretat–, reflecteix aquest malestar.
El que passa és que les reivindicacions són tan diverses que ahir mateix es feia difícil destriar entre les pancartes quins eren els objectius concrets dels manifestants.
Algunes preocupacions sí que es van perfilant cada vegada de manera més clara, com ara el futur de la Caixa Andorrana de Seguretat Social. El que no s’acaba d’entendre és que es barregin els complements de jubilació dels funcionaris –un compromís que s’ha vist que és insostenible– amb les pensions de tothom.
És ben legítim exigir responsabilitat a polítics i banquers, però alerta en no caure en l’infantilisme còmode i inconscient: de la situació actual en som tots, en certa mesura, corresponsables.
En canvi, preferim buscar culpables. I buscar culpables de la situació actual, si no és que hi ha fonaments per recórrer a la Justícia, no és ben bé un exercici inútil –perquè pot ajudar a esmenar errors de cara al futur–, però sí que ens condueix a un intercanvi de retrets que no aporta res de positiu ni ens ajuda a sortir d’aquest pou en el qual ens trobem immersos.
Ens toca viure una època de sacrificis. Això no vol dir que, amb l’excusa de la crisi, s’acceptin retallades indiscriminades. Com sempre, el més difícil serà trobar un equilibri que sigui just i equitatiu per al conjunt de la ciutadania.
Fa un any i mig de les darreres eleccions generals. Podem estripar les cartes, pressionar el Govern fins a l’extrem, o bé fer un vot de confiança, sabedors que la medicina, en qualsevol cas, no ens agradarà. Perquè, de fórmules màgiques, no n’hi ha.
I encara bo que la llei d’inversió estrangera, clau en el procés d’obertura econòmica engegat pel Principat, comença a donar els seus fruits.
Vivim un moment històric que –insistim– exigeix la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres. El nostre lema pren més sentit que mai: Virtus Unita Fortior.

Per a més informació consulti l'edició en paper.