Aquesta és la segona vegada que Andorra participarà a la Biennal de Venècia. Va costar prou anar-hi per primera vegada i ja ens vam referir en el seu moment als impediments que hem patit al llarg del temps –i han patit sobretot els nostres artistes– pel fet de no participar en un moviment cultural internacional, de la mà d'una gran quantitat de països de tot el món i amb característiques ben diferents.

Segurament n'hem après, des que Francisco Sánchez i Helena Guàrdia van aterrar a Venècia el mes de juny del 2011, fa poc més d'un any, culminant un llarg període de feina i esforç, i sabent que allà no només se la jugaven ells com a artistes, sinó que d'aquella experiència en depenia, en bona mesura, que s'hi tornés o no.

I quan diem «n'hem après», ens referim també al paper que tenim els mitjans de comunicació a l'hora de donar suport a la participació andorrana a la Biennal i, molt especialment, als artistes que ens hi representaran. Una participació, per cert, que no és –i no ha de ser– una simple operació d'imatge i màrqueting de cara a la galeria.

Si no sabem imaginar la cultura i l'educació com un instrument primordial del progrés humà, no podrem estar en línia amb cap avantguarda cultural o cívica. La cultura és com una escala civilitzadora que dóna a conèixer l'esperit d'un poble i a la vegada l'enforteix a través de les seves pròpies manifestacions.

Tal com es parla i com es fa en aquest moments –no ara, sinó de fa temps– la cultura és una forma d'amanerament. Dit de manera més gràfica: un destorb per a molts i, a la vegada, una despesa que no sempre es vol assumir. És lamentable veure com es critica el cost de la participació a Venècia i no es fa el mateix amb altres qüestions que, segurament, són més superficials.

Si no sabem convertir la cultura en un instrument de transformació personal i col·lectiva, és que no fem bé la nostra feina en aquest sentit. Hi ha petites poblacions que tenen un nom i un prestigi aconseguits amb accions culturals concretes i molt ben planificades. Com a país, tenim elements suficients per desenvolupar la cultura atenent la seva funció social i no únicament de mercat i de màrqueting.

Un cop tornats de Venècia, Sánchez i Guàrdia destacaven la importància de ser-hi, d'obrir una porta al món per als artistes de casa nostra. Esperem que l'experiència sigui igual de positiva per a Javier Balmaseda, Samantha Bosque i Fiona Morrison. A tots tres els donem l'enhorabona i els desitgem tota la sort del món per a la Biennal 2013.

Per a més informació consulti l'edició en paper.