Vivim en crisi. Una crisi acompanyada de tot de sintagmes qualificatius, que han anat creixent i multiplicant-se a mesura que passava el temps. Un temps prou llarg per donar-nos marge per pensar i repensar quina és l'arrel del problema.

Ahir va començar la 29a Universitat d'Estiu d'Andorra, que vol reflexionar sobre el paper de l'educació en la construcció d'una Europa on es convisqui «en harmonia» –i també d'una Europa que convisqui harmoniosament amb la resta del món. Parlar d'educació en el sentit ampli de la paraula –i no només d'escola o ensenyament– significa comprometre's amb el present, però també amb les generacions futures: és imaginar-se l'endemà de la crisi i actuar avui en conseqüència, establint les bases d'allò que volem per demà.

És cert el que deia Carlos Lévy, professor de llengua i literatura llatines a la Universitat de París-Sorbona i moderador de la Universitat d'Estiu: «mai no s'havia invertit tant en educació». El que no està tan clar és que s'eduqui en valors o que s'eduqui per aprendre a discernir entre la «sobreoferta de valors» –paraules de l'antropòleg i teòleg Lluís Duch– en què ens trobem immersos.

En un món que viu amb pressa i que espera resultats immediats –«ho volem tot i ho volem ara»–, potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt hem relegat el valor de l'esforç. És més, com que no estem disposats a assumir esforços, tampoc no estem disposats a assumir responsabilitats: si no assolim l'objectiu que ens havíem fixat, abans d'acceptar que potser hi hauríem de posar més de la nostra part, busquem culpables i carreguem el mort a algú altre. És més fàcil indignar-se que fer autocrítica.

Josep Maria Masó, president de Texbor –empresa andorrana que fa anys que exporta els seus productes–, explicava la seva experiència en el marc la diada andorrana a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Una ponència breu, per la limitació de temps imposada pel format de la jornada, però plena de contingut i que incitava a la reflexió: més que esperar que la llei d'inversió estrangera solucioni els dèficits estructurals de l'economia andorrana, el que ens cal és que les empreses ofereixen un bon producte. Innovació, qualitat, alt valor afegit... D'acord, ho podem exigir als polítics, però en primer lloc ens ho hauríem d'exigir a nosaltres mateixos, siguem empresaris o assalariats. Tots plegats som corresponsables del món en què vivim.

Per a més informació consulti l'edició en paper.