Avui s'inaugura la 29a Universitat d'Estiu d'Andorra que, aprofitant la presidència del Comitè de Ministres del Consell d'Europa que el Principat assumirà el pròxim mes de novembre, tractarà de l'educació per a una convivència harmoniosa. Com a tast del que serà aquesta nova edició de la Universitat d'Estiu, tres dels seus ponents –Lluís Duch, Carlos Lévy i Luis Jimena Quesada– van mantenir ahir un interessant diàleg davant dels mitjans de comunicació. Aquí i allà van deixar anar pinzellades de les tesis que sostindran aquests dies: així, un Lluís Duch provocador va afirmar que «vivim ofegats per una sobreoferta de valors; el que ens manca no són valors, sinó esperit crític».

Possiblement té raó i ens haguem de preguntar com hem arribat a aquesta manca d'esperit crític. L'antropòleg –i teòleg– parlava d'una «crisi gramatical», d'un empobriment del llenguatge que deriva en la incapacitat de discernir valors. I aquí és on entra en joc l'educació.

Tots tres –cadascun a la seva manera i des del seu àmbit acadèmic– van acabar assenyalant l'educació amb el dit: en un context de crisi com l'actual –de crisi en el sentit més ampli de la paraula–, l'educació hauria de contribuir a formar ciutadans responsables que superin aquesta «tensió en què viu l'home europeu», segons va assenyalar Carlos Lévy.

De la seva banda, Jimena Quesada assenyalava la pèrdua de confiança que s'està produint a Europa: dels infants vers els pares i mestres, dels administrats vers els polítics, dels polítics vers els administrats... I alertava del risc que aquesta pèrdua de confiança esdevingui intergeneracional «si no som capaços de defensar el nostre patrimoni jurídic i social» –dit d'una altra manera: si no som capaços de defensar els drets socials que, amb l'excusa de la crisi econòmica, s'estan posant en qüestió. Uns drets que, tal i com remarcava el president del Comitè Europeu de Drets Socials del Consell d'Europa, no són el regal que ens fan els governants de torn, sinó una conquesta ciutadana assolida després de segles de lluites socials.

I aquí tornava a aparèixer Duch per reivindicar la memòria: sense memòria ens veiem abocats a un present «sense arrels ni projecció», amb el risc de caure en aquella mena de «tristesa i preocupació constant» de què parlava Carlos Lévy.

Les paraules d'un anaven complementant les de l'altre i així es teixia una reflexió inacabada, llavor de futures reflexions. Un exemple palpable de fins a quin punt el diàleg és enriquidor.

Al final, aquesta seria segurament una de les conclusions de la tertúlia davant dels periodistes: el diàleg, que hauria de ser un dels pilars de l'educació, és el millor antídot a la crisi que viu Europa. Una crisi que potser sí que acaba sent una crisi de valors: perquè, per molta sobreoferta que tinguem, si no som capaços d'assimilar-los, al final ens trobem orfes d'aquests valors en un món que viu de pressa i no massa bé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.