El Consell General de la present legislatura és paritari: 50% de dones i 50% d'homes, amb un breu període de poc més de cinc mesos en què hi va haver més conselleres que consellers (fins que Montserrat Gil va renunciar a l'escó per presentar-se com a cap de llista a les eleccions comunals del desembre passat). Aquesta és, sens dubte, una dada de la qual ens hem de congratular, i més perquè aquesta paritat s'ha aconseguit sense la necessitat d'aprovar una llei de quotes.

De fet, ahir mateix coneixíem que la representant especial de l'OSCE-PA en qüestions de gènere, Hedy Fry, en la presentació de l'Informe anual de l'OSCE-PA sobre l'equilibri de gènere 2012,va destacar que Andorra, per segon any consecutiu, se situa en el primer lloc del rànquing pel que fa a la presència de dones dins d'aquest organisme, que és la branca parlamentària de l'OSCE –les dues membres titulars de la delegació andorrana a l'Assemblea Parlamentària de l'OSCE són les conselleres Olga Gelabert i Rosa Gili. És més, el mateix informe subratlla que el Principat també ocupa el primer lloc entre els països de l'OSCE pel que fa a la presència de dones dins del propi parlament nacional, seguit pels països del nord d'Europa com Suècia (45% de presència femenina) o Finlàndia (42,5%).

Però és evident que la participació de les dones en política no passa només per la seva presència al Consell General –i en aquest punt encara ens podríem qüestionar com és que tant el president com el president suplent dels dos grups parlamentaris són homes malgrat que cadascun dels grups, pel seu compte, és paritari. Si mirem el Govern, deixant el seu cap a banda, ens trobem amb sis ministres que són homes davant de dues ministres que són dones. I a partir d'aquí podríem examinar organismes públics i empreses parapúbliques, i ens adonaríem que el gruix del poder de decisió política recau majoritàriament en mans d'homes. I la decisió que no és política, també.

Per tant, cal anar amb compte de no caure en el cofoisme fàcil: la paritat al Consell General no és l'estació de destí en el llarg recorregut cap a l'equilibri de gènere en les institucions públiques i la igualtat d'oportunitats entre homes i dones en l'àmbit polític –i fora d'ell–, sinó una fita que ha de servir d'exemple per exportar fora de l'hemicicle.

Tot això, sent conscients que l'equilibri potser sí que es pot mesurar numèricament, però que ni la igualtat ni la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques no són –només– una qüestió quantitativa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.