Ahir feia un any just de l'accident d'helicòpter a la pleta de Juclà i més d'una cinquantena de persones es van aplegar al Travenc d'Incles per retre homenatge a les cinc víctimes mortals, que van perdre la vida en un dels desplaçaments al refugi per fer-hi tasques de manteniment. Un any enrere, des d'aquest mateix espai, subratllàvem l'actitud de servei al país de les víctimes, que van perdre la vida mentre treballaven.

Tenim un paradís natural de primer ordre que hem de cuidar i conservar per a aquelles persones que hi volen accedir o bé, simplement, per mantenir un dels nostres tresors més importants. Les persones accidentades –cinc víctimes mortals i un supervivent– es dedicaven a les tasques de manteniment del refugi, situat per damunt dels 2.240 metres d'altitud. Una feina dura i difícil, però que ja fa temps que ha donat com a resultat que els nostres refugis d'alta muntanya estiguin considerats pels excursionistes i aficionats a la muntanya com dels millors, tant per la seva disponibilitat com per unes condicions idònies per a qualsevol tipus de necessitat.

Massa vegades no sabem apreciar allò que sabem fer bé. Menys encara valorar la feina de moltes persones anònimes que compleixen la seva obligació de servei al país i tot el que això representa. Malauradament, va ser un accident –dolorós, terrible, injust– que ens ho va venir a recordar aquell 15 de juny del 2011. I encara avui ens adrecem als familiars, als amics i als companys de les víctimes per expressar-los el nostre suport.

La pleta de Juclà acull, des del mes d'agost passat, l'escultura de Faust Campamà en homenatge a les víctimes: cinc cubs de granit –un per cadascuna de les víctimes mortals– i una creu formada per dos grans blocs del mateix material. Un lloc per al repòs, per a la reflexió, per al record.

D'aquí a un mes aproximadament, quan s'inauguri el túnel dels Dos Valires, es descobrirà també la placa pels treballadors que van perdre la vida en l'accident del 7 de novembre de 2009. Ells també van morir mentre treballaven al servei del país, en una obra emblemàtica que simbolitza la fi d'una època de projectar grans infraestructures -enlluernats per un creixement aparent que semblava que no havia de tenir aturador– i l'inici d'un període de crisi que ens obliga a reinventar-nos i a dibuixar un nou model econòmic sobre el qual sostenir-nos. És, en certa mesura, el nostre Titànic particular.

El país es construeix dia a dia sobre l'esforç, i també sobre les llàgrimes, de milers de treballadors –anònims la majoria d'ells. Avui dediquem un pensament a aquells que hi han perdut la vida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.