Li direm «Watergate» per l'escàndol que s'ensuma, per les cintes amb les gravacions i pel tuf de conspiració i activitat il·lícita que envolta tot aquest assumpte. Fins aquí, a grans trets, les semblances entre l'afer que va portar el president nord-americà Richard Nixon a dimitir i el cas de les presumptes escoltes il·legals fetes a partir dels telèfons de la direcció de la Policia. La diferència principal rau en el fet que, com a mínim pel que ha transcendit fins al moment, el Govern de torn –aleshores encapçalat per Jaume Bartumeu– no era l'instigador de cap complot, sinó tot el contrari: era la víctima d'aquestes escoltes, i les gravacions en si mateixes –més enllà del seu contingut– serien constitutives d'un delicte.

Des de la bona fe, podríem arribar a creure'ns que la manipulació del mecanisme que permetia enregistrar les converses telefòniques no es va fer per espiar ningú, sinó simplement per automatitzar un procediment que, d'altra banda, caldria analitzar si era lícit automatitzar o no. Per contra, si ens ho mirem des de l'altre extrem, tindrem motius suficients per sospitar que es tracta d'una trama de corrupció dins del Cos de la Policia, amb com a mínim un o dos agents implicats. I vés a saber què n'arribarà a sortir de la instrucció que està estirant el fil de tot aquest afer...

De fet, el problema no són només les gravacions en si mateixes, sinó l'ús que se'n vagi poder fer. Perquè s'entén que les converses entre la direcció i el ministre d'Interior o, fins i tot, el cap de Govern poden contenir informació compromesa sobre les investigacions que està duent a terme la Policia. Vaja, que un mal ús d'aquestes gravacions podria arribar a entorpir les operacions policials, si no a sabotejar-les directament.

És una teoria de la conspiració que, segons com, ens pot semblar que ens ve gran, que aquestes coses només passen a les pel·lícules o en altres llocs. El fet és que, fins que no s'aixequi el secret de sumari, no podrem conèixer l'abast real del cas. Preparem-nos per si de cas, perquè pot passar qualsevol cosa.

La classe política està guardant un silenci prudent i l'únic que sabem és que el ministre d'Interior de la darrera etapa del govern Pintat, Antoni Riberaygua, va acudir voluntàriament a la Batllia per declarar que ell no en sabia res, d'aquests enregistraments. És més, ell mateix en podria haver estat, inconscientment, una víctima.

La trama afecta les més altes esferes governamentals i policials. El que no sabem encara és qui n'és el responsable ni amb quin objectiu. Dèiem que sembla el guió d'una pel·lícula, però el cert és que, tot sovint, la realitat supera la ficció.

Per a més informació consulti l'edició en paper.