La protecció i solidaritat socials són els principis que inspiren el sistema andorrà de seguretat social, exactament igual que la majoria de sistemes públics de seguretat social que hi ha als països del nostre entorn. Així ho recull la Llei 17/2008, de la seguretat social, al mateix temps que recorda que els orígens del règim de seguretat social al nostre país els trobem a l'Ordinació quarta, apartat tercer, del 12 de juliol de 1966, aprovada pel Consell General. Aquest règim es va crear «amb la finalitat de donar cobertura als beneficiaris, als seus drethavents i a les persones a càrrec seu, en situacions de malaltia, de maternitat, d'accident laboral, d'invalidesa i de defunció, incloent-hi en la secció de vellesa el pagament de pensions contributives». Tot seguit, la llei de la seguretat social fa referència a la Constitució i en cita l'article 30: «Es reconeix el dret a la protecció de la salut i a rebre prestacions per atendre altres necessitats personals. Amb aquestes finalitats, l'Estat garantirà un sistema de seguretat social».

Un hipotètic desmantellament de la CASS –o la seva reducció a un sistema assistencial per a casos de precarietat extrema– implicaria carregar-se aquells principis de protecció i solidaritat socials acceptats de manera col·lectiva. Més enllà de consideracions morals, cal tenir en compte el risc de fractura social que això comportaria.

En definitiva, el sistema de seguretat social, que garanteix la cobertura de social de determinades necessitats personals, és fruit d'una voluntat col·lectiva recollida al corpus legislatiu i normatiu del país i materialitzada a l'entorn de la CASS. Per tant, cal anar amb molt de compte a l'hora d'abordar la –necessària– reforma de la CASS, tant en la branca general com en la branca jubilació, si aquesta reforma es vol tirar endavant sense deixar de banda aquells principis que inspiren el nostre sistema de seguretat social. És a dir, si la reforma ha de servir per fer viable el sistema, i no pas per canviar aquest sistema per una altra cosa radicalment diferent.

El que també està clar és que l'Executiu no pot assumir constantment el dèficit de la branca general –de sanitat, per ser més exactes–, ni en un moment donat es podria fer càrrec de les pensions, si ens poséssim en els pitjors del supòsits.

Per això resulta tranqui?litzador que la ministra de Salut i Benestar avanci que segurament el dèficit de la parapública en la branca general serà inferior als 40 milions que s'havien previst per a aquest any. Queda molt per fer, però d'alguna manera el treball fet comença a donar els seus fruïts. El funcionament irregular no és tan pel sis tema, sinó pel poc control.

Per a més informació consulti l'edició en paper.