L'alcalde de la Seu d'Urgell, Albert Batalla, ha manifestat públicament la seva decepció pel fet que els primers pressupostos del nou govern espanyol del Partit Popular només destinin tres milions d'euros a les obres de la N-145. I té tota la raó d'estar decebut i emprenyat –encara que ell se n'hagi estat prou d'utilitzar aquesta expressió. Nosaltres també ho hauríem d'estar, de decebuts i emprenyats, perquè, si el govern veí segueix amb aquest ritme d'inversions a la carretera que uneix Andorra i la Seu, en tenim per anys, d'anar pel camí del pedregar. En dates de més afluència de visitants, els escassos deu quilòmetres que ens separen de la capital de l'Alt Urgell es converteixen en un autèntic via crucis per als conductors, cosa que s'escau en Setmana Santa... si com a mínim tinguéssim un Diumenge de Resurrecció a la vista.

Ara bé, tampoc no ens vulguem autoenganyar: els turistes que vénen d'Espanya, un cop han creuat la frontera, es troben amb una xarxa viària igual d'empantanegada, scalextric en construcció a Sant Julià de Lòria i scalextric construït però sense senyalitzar a Encamp, a la boca est del túnel dels Dos Valires. A banda de les obres a l'entorn de l'altra boca del túnel, a la Massana, que també obliguen a conduir amb especial precaució –això, és clar, als conductors que tenen seny, que són majoria, per sort, però que malauradament han de conviure amb els fitipaldis de torn també en aquests trams en obres.

Esperem que les reunions previstes amb el govern espanyol –la del ministre d'Afers Exteriors, Gilbert Saboya, amb el seu homòleg, José Manuel García-Margallo, i la que encara s'ha d'agendar entre Toni Martí i Mariano Rajoy– serveixin d'alguna cosa més que per sentir declaracions de bones intencions buides de compromisos concrets. I alerta, que en qualsevol cas Rajoy no és dels que compleix estrictament les seves promeses, almenys si hem de jutjar pel que ha passat amb algunes de les promeses que va fer en campanya electoral.

Sigui com sigui, el nostre govern ha de ser exigent: ha de mirar d'aconseguir que la partida destinada a la N-145 s'ampliï perquè, sobretot per a nosaltres, és un importantíssim eix de comunicació. Però per a les comarques veïnes també és una via estratègica, i per a Catalunya en el seu conjunt, i per a Espanya. Ja està bé de tractar-la com si fos una carretera comarcal, o pitjor.

Mentrestant, a casa nostra, les obres segueixen al seu ritme i, mentre no se'ns digui el contrari, hem de confiar que el Dos Valires obrirà a l'estiu. Per la variant de Sant Julià al complet, ja ho sabem: a carregar-nos de paciència perquè, ara per ara, no hi ha els diners per acabar-la. I això que, com la N-145, es tracta d'una peça clau de les nostres comunicacions per carretera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.