La visita inoportuna –per qualificar-la d'alguna manera– que la consellera de la minoria socialdemòcrata al Comú d'Escaldes-Engordany, Cèlia Vendrell, va fer a un funcionari mentre aquest, casualment, valorava les ofertes presentades al concurs per adjudicar el servei de desratització i control de plagues de la parròquia –concurs al que l'empresa de Vendrell, Ambitècnia, s'havia presentat– fa que el debat sobre les incompatibilitats (ètiques) en la contractació pública torni a ser d'actualitat.

Incompatibilitats ètiques perquè en aquest país, al contrari del que passa al nostre entorn, no està pas prohibit que un conseller de Comú presenti la seva empresa a un concurs del mateix Comú –i, conseqüentment, tampoc no està prohibit que se li adjudiqui la prestació d'algun servei públic a la parròquia en qüestió. I això és així, entre altres raons, per les dimensions del país i per no vetar de facto (o, si més no, desincentivar) la participació dels empresaris a la política institucional.

Però, és clar, una cosa és que no estigui prohibit, i l'altra és que èticament no generi dubtes. I al final, amb recomanació o no del president del Partit Socialdemòcrata, Vendrell ha decidit fer una cosa que no tots s'atreveixen a fer i ha anunciat que no es presentarà a cap més concurs del Comú d'Escaldes-Engordany.

Algú dirà que aquesta no és la qüestió, que el fet és que la consellera no havia d'haver parlat amb el funcionari d'un tema que justament era el de l'objecte del concurs, encara que en la conversa no entressin a valorar les ofertes presentades per les diferents empreses. Que fos quin fos el motiu de la visita –Vendrell assegura que estava buscant els membres de la comissió de circulació, ja que aquella tarda tenien una reunió–, mai dels mais no haurien d'haver parlat de desratitzacions. Està clar: des del moment en què jura o promet el càrrec, un no es pot treure i posar el barret de conseller. I no s'hi val a al·legar falta d'experiència quan és de sentit comú que aquell dia podien parlar de tot menys del control de plagues.

La «relliscada», en qualsevol cas, fos de bona o mala fe, li costarà cara: per restablir la imatge pública renuncia presentar-se a més concursos dins de la seva parròquia. Una actitud que no està clar que cap altre conseller de cap altre Comú estigués disposat a adoptar.

Diuen que, amb el sentit comú, ens podríem estalviar unes quantes lleis. Aquest cas, però, posa en relleu que potser les regles del joc no són tan clares com ens podríem pensar i que hi ha conductes que, sense arribar a ser prevaricació –que sí que està clar que és un delicte–, es troben en uns límits difusos que ens hauríem d'encarregar de dibuixar amb traç gruixut.

Per a més informació consulti l'edició en paper.