Encara s'ha d'acabar de valorar el què i el com, però tal com ja va insinuar el president suplent del grup parlamentari demòcrata, Daniel Armengol, el mes de desembre passat, les retallades salarials que afecten la majoria de treballadors públics es traslladaran també als empleats del Consell General, encara que aquests darrers no formin part de l'àmbit d'aplicació de la futura Llei de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal i el seu estatut no sigui el dels funcionaris.

Des de Demòcrates per Andorra –que són els que tenen la paella pel mànec– asseguren que no s'entendria que les retallades no afectessin els treballadors de la institució parlamentària, si bé és cert que, quantitativament parlant, són molt pocs –menys de cinc–els empleats que cobren més de 3.000 euros i, per tant, veuran reduïda la seva nòmina. Una altra cosa és l'estalvi que pugui suposar la reducció o supressió de complements –de moment, sembla ser que no hi ha presa cap decisió en aquest sentit.

I està clar que, enmig de l'onada d'austeritat a les administracions públiques –els comuns tampoc no estaran afectats per la futura llei, però ja han començat a rebaixar sous–, els consellers generals no podran restar al marge i, més tard o més d'hora, també hauran de plantejar-se què passa amb les seves retribucions.

El passat mes d'octubre, els dos grups parlamentaris, demòcrata i socialdemòcrata, van acordar que reduirien la seva assignació en un 10%. El salari base dels consellers generals no surt pas d'aquesta bossa, però sí el complement en cas de dedicació a ple temps a la tasca parlamentària, així com els diners destinats a informes, assessoraments i lloguers, entre d'altres.

I altra vegada es posarà damunt la taula la necessitat de definir graelles salarials justes i equilibrades per als càrrecs electes i designats, que no suposin una càrrega excessiva a l'erari públic –i injustificada en un moment com l'actual, en què s'imposa reduir el dèficit de les administracions– ni tampoc dissuadeixin ningú de fer política –allò que només els rics tenen prou coixí per dedicar-se a la política.

Però és que, lamentablement, és ben cert que cada dia ens veiem obligats a canviar els nostres esquemes, a donar per bons salaris que fa un parell d'anys ens haurien semblat una misèria, a acceptar un empitjorament de les condicions laborals i, fins i tot, a empassar-nos que ens retallin alguns serveis i prestacions que donàvem per segurs. L'austeritat no és un gest que decidim fer de manera sincera o de cara a la galeria. L'austeritat, ens agradi o no, s'imposa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.