No és habitual que la societat civil andorrana s'articuli de manera espontània per protestar davant del que alguns consideren un abús de poder –l'intent d'uns cònsols d'apujar-se el sou. I el que és clarament una novetat és que aquest moviment s'articuli a través de la xarxa, concretament a partir d'una pàgina creada ad hoc al Facebook: l'#AD800.

Sobre el fons de la qüestió se'n podria parlar molt i segurament hi hauria opinions de tot tipus. Que aquest no és el moment perquè els càrrecs polítics s'apugin el sou està prou clar, més enllà que aquest augment pugui estar justificat o no en funció de la dedicació de cadascun dels electes al seu càrrec. Però així i tot hi ha molts matisos que no han entrat en el debat i que caldria tenir en compte per no caure en la demagògia fàcil, ni en un sentit –«els polítics l'únic que busquen és una poltrona per enriquir-se a les nostres espatlles»– ni en l'altre –«si els càrrecs no cobren prou, només faran política els rics». ¿Totes les parròquies requereixen la mateixa dedicació? ¿Tenen totes elles el mateix nombre d'assessors? ¿Tots els cònsols tenen exactament la mateixa responsabilitat? Al final, es tracta de múltiples factors que s'hauran de tenir en compte si finalment es fa una graella salarial per als càrrecs polítics de les diferents institucions –Govern, Consell General i comuns-

Però el més interessant és el fenomen en si mateix. Al començament hi va haver certs dubtes sobre els adeptes reals que té el moviment #AD800, ja que diferents usuaris de Facebook es van queixar que se'ls havia afegit al grup sense haver estat consultats prèviament –una disfunció del Facebook, que fa que actualment, als grups que es creen, no s'hi pugui convidar a nous membres, sinó que els nous membres han de ser afegits directament pels membres que ja en formen part.

L'èxit de la convocatòria d'ahir, si es compara amb altres intents de mobilització ciutadana, és més que notable. Més d'una setantena de persones van acudir puntuals a la cita, que va tenir lloc a La Paella d'Escaldes-Engordany, i a poc a poc encara hi va anar arribant més gent.

El que no ha canviat gens, almenys aparentment, és la por a donar la cara apareixent als mitjans de comunicació. Per aquest motiu, tot i que la reunió era pública, no es va deixar que els fotògrafs dels mitjans fessin la seva feina. Esperem que, si el moviment es converteix efectivament en associació, tal com pretenen, els portaveus perdin aquesta por, aprenguin a confiar també en els mitjans tradicionals i no restringeixin el seu missatge a les xarxes socials. I és que només superant la por es pot canviar el món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.