Ha calgut una veritable tempesta –més a la premsa i a les xarxes socials que no pas al carrer–perquè el debat dels sous i les incompatibilitats dels càrrecs públics entri a formar part de l'agenda política i, fins i tot, el cap de Govern i president de Demòcrates per Andorra, Antoni Martí, hagi anunciat que, des del seu partit (des del Govern o des del grup parlamentari) s'impulsarà una llei general que impliqui, a més del Govern, els comuns i el Consell General. Vaja, el mateix que proposava ahir la cònsol de Sant Julià de Lòria, Montserrat Gil, en l'escrit que va publicar als mitjans de comunicació després de fer-se enrere en l'augment de sou.

Aquesta llei és del tot necessària, certament. De fet, encara que no hagi generat tant d'enrenou, el fet de fixar un règim d'incompatibilitats és segurament tan o més necessari que establir una graella salarial dels càrrecs públics. Quan s'iniciï el debat, serà interessant veure qui defensa què i si veritablement s'aborda el fons de la qüestió o, en canvi, s'hi passa de puntetes per assegurar-se que l'elaboració de la llei no s'encalla a la taula de diàleg anunciada per Martí.

Montserrat Gil i Trini Marín han estat el blanc de totes les ires. La decisió que van prendre és especialment desencertada pel moment en què la van prendre i la veritat és que sobta aquesta falta de vista. En un context de retallades generalitzades –i no només les retallades anunciades al sector públic– la ciutadania difícilment pot entendre que els càrrecs electes s'apugin el sou a la primera de canvi, per moltes responsabilitats que assumeixin.

És clar que el debat dels sous ha d'incloure necessàriament una altra reflexió sobre qui volem que faci política: ¿Només aquells que es poden permetre estar un cert temps allunyats del món laboral? ¿Els que tenen patrimoni personal o familiar i no depenen del salari que cobren a final de mes? ¿Els que no acaben de sortir-se'n en el món professional i tenen més possibilitats ocupant un càrrec? El sou dels polítics no hauria de ser en cap cas el motiu que porti a fer política ni tampoc un factor dissuasiu. D'aquest equilibri és d'on hauria de sortir la famosa «graella» salarial.

Igualment els electes han d'assumir que dedicar-se a la política implica una voluntat de servei públic i no es pot aspirar a cobrar el mateix que en el sector privat, si és que professionalment s'ha arribat a un cert nivell. Alerta amb certes expectatives/promeses perquè després un s'hi pot acabar enganxant els dits.

Per a més informació consulti l'edició en paper.