De tant en tant, per prendre el pols a la crisi, demanem dades als comuns sobre les altes i les baixes dels establiments comercials. És a dir, mirem d'esbrinar si durant un període determinat de temps s'han obert més botigues que no pas han tancat, o a la inversa. En un país com el nostre, amb una economia que depèn fortament del comerç vinculat al turisme, és lògic.

Però és evident que la crisi es pot mesurar de moltes altres maneres. L'anunci del pròxim tancament de la galeria Ara Art, dirigida per Faust Campamà, ens ha deixat en una mena d'estat de shock. El tancament de qualsevol empresa té conseqüències econòmiques i socials, està clar. El tancament d'una galeria d'art, a més, té conseqüències sobre la cultura, i més quan la galeria que tanca –com passa en aquest cas– havia apostat fermament pels artistes andorrans.

En temps de crisi, la cultura és una de les grans perjudicades. Quan s'han de retallar els pressupostos de les administracions públiques, les partides dedicades a la promoció cultural –ja sigui la creació cultural o la seva difusió– són les primeres que pateixen tisorades. I el mateix passa amb els pressupostos domèstics: abans deixaràs de comprar un quadre o d'anar al teatre que prescindiràs de reparar el cotxe o canviar-li les rodes.

Fins i tot, pot arribar a ser impopular defensar públicament determinats projectes culturals: durant la campanya de les eleccions generals, sense anar més lluny, Demòcrates per Andorra ja va deixar clar que l'Arxiu Nacional no era una prioritat, que abans vindrien altres inversions. I a l'última campanya, la de les eleccions comunals, ens trobem que gairebé ningú no ha parlat de l'àmbit de la cultura: tots els partits s'han centrat en les mesures de promoció de l'economia de la parròquia i en els ajuts socials.

La crisi ens obliga a ser imaginatius. Ahir mateix, coincidint amb la inauguració de la que serà l'última exposició a la galeria Ara Art, Faust Campamà deia que els artistes andorrans han de donar-se a conèixer a l'exterior. Segurament té raó, i aquesta promoció exterior sí que podria rebre un major suport per part de les administracions públiques, sense que els hagi de suposar necessàriament una gran despesa. Es tracta, com dèiem, de trobar fórmules imaginatives –d'intercanvi, per exemple. Amb més o menys recursos, la cultura no ens la podem deixar perdre perquè forma part de la nostra identitat i és una carta més de presentació al món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.