És més que probable que al nostre país li faci falta un temps de silenci, de vida oculta, de veure interiorment què és el que passa i com ho hem fet perquè sigui així. Parlar de la crisi en silenci i amb un mateix, per veure la part de responsabilitat que tots tenim i que no hauríem de defugir.

Ens toca ballar amb la més lletja, ens agradi o no ens agradi, i no serveix per a res voler-nos-en desentendre. La crisi ja està entre nosaltres i mai les coses seran com eren abans.

Si no sabem veure aquesta realitat no anem bé. Ens trobem entre el final d'una època i el principi d'una altra, i és molt clar que no seran iguals. És evident i ens ho hem de mirar de cara.

Tenim un canvi de cicle en què tots hem de saber adoptar la nostra postura i la voluntat de seguir endavant. Necessitem unes altres actituds que no siguin sempre les de l'enfrontament i sí buscar l'interès general, per les dues parts i no el particular.

Aquesta conquista passa per uns moments de vida oculta per poder decidir per nosaltres mateixos el que és més just i lògic per a tots.

Parlem d'un canvi d'actitud en el que el treball es faci amb discreció, esforç, perseverança i un elevat nivell d'autoexigència que, almenys ara, no es percep. També l'empresa ha de ser conscient del canvi que estem vivient i adoptar les seves actituds, d'acord amb el moment i amb la situació que estem vivint, ens agradi més o menys.

Han de saber aportar un procés productiu racional, valorant el cost –econòmic i social a la vegada– rendint al màxim en el treball i comprometre's amb els recursos propis en primer lloc, malgrat que després puguin venir, en el seu moment, els altres.

En definitiva, es tracta de fer l'obra ben feta de què tan parlava Eugeni d'Ors, que només es realitza evitant l'espontaneïtat i la facilitat sobre la base de l'esforç i del treball continuat i responsable. Aquesta missió és cosa de dos, d'una part i de l'altra, i no es pot fer per separat, mirant-se cadascú el melic.

Hem de saber racionalitzar la nostra vida col·lectiva, que té com a primer objectiu una priorització rigorosa dels nostres objectius.

No tenim altre camí i està molt clar que el que ara estem fent no serveix per a res per il·lògic, injust, poc solidari i demagog. Ens toca ballar –a tots– amb la més lletja, com a mínim fins que la música sigui un altra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.