Fa temps que es parla de la necessària reforma de la Caixa Andorrana de Seguretat Social. El sistema ideat als anys seixanta del segle passat de cobertura sanitària i de pensions de jubilació va quedar obsolet i sembla que la llei del 2008 –que va entrar en vigor l'1 de novembre de 2009, és a dir, fa poc més de dos anys– no va preveure l'abast de la crisi econòmica, que ha comportat la davallada d'assalariats i, per conseqüència, de cotitzants. El resultat és que la CASS és deficitària.

Però la necessària reforma de la CASS no es pot plantejar només en termes econòmics. És a dir, no es tracta simplement de sanejar els comptes, l'estructura d'ingressos i de despeses, sense tenir en compte les repercussions socials de cadascuna de les mesures que es puguin arribar a emprendre.

En un context com l'actual, si ja és prou complicat proposar la introducció d'un impost sobre la renda,per molt que racionalment es pugui entendre la seva conveniència, encara ho és més parlar de modificar a l'alça els percentatges del copagament sanitari o d'apujar les cotitzacions a la CASS. El Govern ha dit reitaradament que s'hauran de fer sacrificis personals. No hi ha volta de full. Però els sacrificis han de ser assumibles i han de repartir-se equitativament pel conjunt del teixit econòmic i social del país. I, sobretot, sense escanyar cap sector. No sigui que el remei sigui pitjor que la pròpia malaltia. L'encert del Govern –també de l'oposició si finalment hi ha pacte d'Estat per la CASS– serà precisament trobar l'equilibri just.

Sigui com sigui, en el debat sobre la CASS, s'ha de plantejar el propi concepte de Seguretat Social: quin nivell de protecció social volem per al país i quin és el seu preu. Perquè, al cap i a la fi, les cotitzacions haurien d'estar d'acord amb les prestacions que s'ofereixen si volem que el sistema sigui viable i sostenible. El contrari –ja s'ha vist– porta a la fallida del sistema.

I és evident que s'han de controlar els abusos. En realitat, és prou lamentable que la ministra de Salut i Benestar, Cristina Rodríguez, hagi de dir que caldrà «més control» o «més rigor» perquè evidencia que aquests abusos existeixen.

La Seguretat Social és una de les màximes expressions de la cohesió social, en el sentit que, en algun moment, la societat ha decidit dotar-se d'un sistema col·lectiu de protecció, al qual tothom contribueix mitjançant les cotitzacions. Fer-ne un ús abusiu és, per tant, perjudicar el conjunt de la societat per un suposat benefici propi. Però també cal tenir en compte que el que avui veiem clarament com un abús, potser ha estat una pràctica que, en temps millors, es considerava normal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.