Mentre els ciutadans d'Andorra la Vella estrenen deixalleria comunal, el Centre de Tractament de Residus –la planta incineradora de la Comella– es va convertir dijous en motiu de debat polític en el si del Consell General, quan la consellera socialdemòcrata Rosa Gili va preguntar al ministre Francesc Camp pel renovat acord de trasllat de residus entre Andorra i Espanya. Un debat que va servir per posar damunt la taula, una vegada més, l'aparent incompatibilitat d'avançar en el reciclatge quan, al mateix temps, el país disposa d'un forn que, per al seu òptim funcionament, necessita 45.000 tones anuals de deixalles per cremar.

Gili li va preguntar exactament això: si el Govern farà polítiques actives de promoció del reciclatge malgrat el «sobredimensionament» del forn –la capacitat del forn és superior als residus que es generen anualment al Principat, sobretot des que va esclatar la crisi. I el cert és que els periodistes havien formulat aquesta qüestió, de manera molt similar, a l'anterior ministre de Medi Ambient, el socialdemòcrata Vicenç Alay.

Alay va buscar, sense èxit, una solució alternativa a la importació de residus de l'estranger: el redimensionament –a la baixa– del forn. Però la resposta que va rebre és que aquesta opció és inviable des del punt de vista tècnic, almenys a un cost raonable i assumible.

En qualsevol cas, un cop construït el forn –en unes condicions que els socialdemòcrates van denunciar des del primer moment–, sembla lògic que la instal·lació es posi a disposició dels territoris veïns i que, efectivament, s'acabi cremant la brossa que generen els altres. Al capdavall, s'ha constatat que Andorra, per si sola, no genera aquestes 45.000 tones anuals de residus.

Mentrestant, s'ha d'avançar tenint en compte la jerarquia que, en el tractament de residus, és ambientalment més sostenible: reducció, reutilització, reciclatge i, com a últim recurs, eliminació (val a dir que la Directiva 98/2008 del Parlament Europeu prioritza la incineració per davant d'altres sistemes d'eliminació, com ara els abocadors, perquè suposa una valorització energètica dels residus). El dia que Andorra ho recicli pràcticament tot –i la fracció orgànica vagi a parar a alguna planta de compostatge, pròpia o d'algun dels països veïns– serà el moment de felicitar-nos.

Aquell dia ens hauria d'importar ben poc la futura viabilitat del Centre de Tractament de Residus: o ens plantegem la qüestió ambiental de manera global, i assumim les deixalles de fora, o bé, arribat el dia que s'esgoti la vida útil del forn, el clausurem o en fem un de més petit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.