El debat sobre la viabilitat de la CASS cada cop ressona amb més força. Dos aspectes estan clars i sobre un tercer planeja un interrogant. Està clar que el model ha quedat obsolet des de què va ser creat el 1968. Els paràmetres amb que es va concebre el sistema sanitari i de pensions no s'ajusten a la realitat actual. Tampoc la reforma de la llei, fa només tres anys, va ser afortunada perquè no es va preveure una situació econòmica negativa com la que el món està patint, malgrat que va ser a partir del 2007 quan la despesa de la CASS va començar a accelerar-se, comencen el acomiadaments i els ingressos baixen. L'interrogant recau sobre quin model quedarà després de la nova reforma que, a judici dels responsables de la parapública, s'ha d'aplicar de forma urgent durant l'any que ve perquè els danys no siguin irreversibles, i si al final qui pagarà els ajustos seran només els afiliats. Debat a banda, i potser encara més preocupant, és l'apartat de les jubilacions, que necessitarà de reformes més profundes i probablement de sacrificis més durs.

El debat obert sobre la mala situació de la CASS ha posat al descobert situacions que han quedat anquilosades de l'etapa de bonança, on pocs reparaven en l'estalvi i l'austeritat. Sous astronòmics d'alguns metges, repetició de proves mèdiques i de radiografies, baixes laborals poc justificades,... I per si falten més arguments, les estadístiques demostren altres presumptes anomalies, com que Andorra se situaria als llocs capdavanters dels països on es practiquen més cesàries en els parts, concretament gairebé el triple del que recomana l'Organització Mundial de la Salut (OMS). És tracta d'una dada que convida a la reflexió, ja que la intervenció quirúrgica en els parts és molt més costosa, el que dóna a entendre que en molts dels casos aquesta pràctica no seria necessària. També resulta estrany que les visites als metges especialistes superin a les dels generalistes, quan l'habitual seria precisament tot el contrari, així com un nombre excessiu de segones consultes.

No es tracta de canalitzar la responsabilitat únicament en el col·lectiu mèdic, ja que també part dels usuaris parteix d'una mentalitat errònia sota el convenciment de què un major nombre d'accions és un signe de millor atenció o de curació. Però sí correspon als professionals de la salut canalitzar les actuacions perquè siguin menys oneroses per al sistema públic sense que això representi una disminució de la qualitat assistencial.

La situació és clara. O ens hi posem tots les piles o el final del camí serà un precipici. Com es veu, la solució no passa per una gran tisorada, sinó per la racionalització.

Per a més informació consulti l'edició en paper.