A vint dies per a l'inici de la campanya electoral per renovar els comuns, ja són moltes les veus que alerten d'una campanya dura i bruta en moltes de les parròquies. De fet, els moviments interns des de la segona filera i els atacs dissimulats formen part de la idiosincràsia de la política andorrana, però tot apunta a què en aquesta cita les divergències internes entre suposats aliats seran més visibles que mai. S'ha de desconfiar d'aquells que des del silenci actuen activament, però també d'aquells que s'erigeixen en abanderats del diàleg i de la cortesia, quan en realitat fan tot el contrari. Fer una lectura en clau nacional del la cita del 4-D és del tot erroni. S'ha vist perfectament en la confecció de les llistes electorals, que ha deixat ferides que seran difícils de cicatritzar després de la contesa a les urnes. Ha tornat a aflorar els personalismes i el sectarisme d'aquells que suposadament comparteixen la mateixa ideologia i projecte polític, però que en realitat el que ansiegen és més quota de poder.

La campanya hauria d'estar marcada per la confrontació dels respectius programes electorals i per a les solucions personalitzades per a cada parròquia, amb el nexe comú pel que fa a les finances públiques, totes en una situació molt delicada i que limiten a la mínima expressió les grans promeses polítiques d'inversions faraòniques en una època d'austeritat i penúries per a moltes famílies.

La confrontació electoral s'hauria de cenyir a la rivalitat entre les diferents candidatures, sense estalviar crítiques però evitant entrar en els atacs personals i en les acusacions infundades. L'elector i el ciutadà en general esperen respostes. La desafecció a la política a Andorra és un fenomen que creix, però que queda molt lluny dels nivells que es donen en altres països. L'elevat endeutament dels comuns és un signe inequívoc de què s'ha treballat en alguns casos amb poc rigor, i els projectes que es disputaran els poders locals per als propers quatre anys hauran d'estar impregnats de realisme per suportar encara uns anys difícils.

Ja es va veure en l'anterior Consell General que la crispació és una estratègia que a la llarga suposa un desgast per a qui la utilitza. No es tracta d'apostar per una campanya electoral anodina i sense continguts. Tot el contrari, el ciutadà està àvid per escoltar propostes que ajudin a millorar el seu benestar, que col·laborin a reactivar la parròquia, i que espantin la sensació d'una despesa excessiva i d'una administració sobredimensionada. La campanya serà dura, no hi ha dubte, però el fantasma d'una confrontació bruta no ajudaria a fer arribar amb nitidesa els missatges.

Per a més informació consulti l'edició en paper.