Fa tot just una setmana celebràvem el Dia Mundial de l'Alimentació. Aquest any, amb una reflexió sobre el comerç just i el consum responsable, és a dir, sobre l'actitud que hauríem de prendre davant del carro de la compra per assegurar-nos que un gest quotidià com el fet d'anar a comprar al supermercat no porta, implícits, un seguit de desequilibris que perjudiquen, d'una manera o altra, persones que potser estan a l'altra banda del món. O potser estan més a prop del que ens pensem.

A casa nostra, no hauríem d'oblidar que part dels problemes relacionats amb l'alimentació no són pas per escassedat o dificultat d'accés als aliments bàsics –que també hi són, aquests problemes, i massa sovint tendim a mirar cap a una altra banda. Però és cert que l'altra cara de la moneda són els trastorns alimentaris, principalment l'anorèxia i la bulímia, que s'han convertit en una autèntica plaga a la societat occidental.

Que a casa nostra una de cada deu noies d'entre 12 i 21 anys pateixi, en major o menor grau, algun tipus de trastorn de la conducta alimentària ens hauria de fer pensar. És evident que hi ha molts factors socials i culturals que poden derivar en un trastorn d'aquesta mena. El culte al cos, els cànons de bellesa que imposen el cinema i la publicitat, la moda i les talles que es troben a les botigues de roba, etcètera, etcètera.

Les persones que pateixen anorèxia solen ser disciplinades, autoexigents; persones, doncs, amb un gran potencial però que, en un entorn competitiu com el nostre, acaben emmalaltint.

Per molt que es coneguin els trastorns alimentaris i que cada vegada es faci més pedagogia a les escoles i els instituts amb l'objectiu de prevenir-los, també hi ha molta incomprensió a la societat en general. Sembla un caprici, que algú deixi de menjar voluntàriament quan hi ha tanta gent que passa gana. Però, en realitat, ningú no emmalalteix voluntàriament.

Alguns dissenyadors i revistes de moda han pres consciència de la responsabilitat que tenen en la difusió dels cànons de bellesa que s'acaben imposant. Per contra, n'hi ha que segueixen exaltant figures extremadament primes, pròpies d'algú que no gaudeix d'una bona salut.

Però el problema no se circumscriu al món de la moda. És en tots els àmbits que es demana una bona presència, una bona imatge, una llicenciatura, un màster, un postgrau... Són exigències físiques i exigències de formació, d'habilitats, de competències... Veient determinades dades, potser hauríem de plantejar-nos si estem disposats a assumir els efectes secundaris d'una societat tan «perfecta», quan aquests «efectes secundaris» són danys psicològics que, moltes vegades, s'arrosseguen tota la vida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.