A Espanya el Congrés dels Diputats va aprovar una llei en virtut de la qual l'edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys. Hi ha qui qüestiona aquesta mesura en un país on l'atur juvenil és del 45%. Fa un any, a França, es van convocar diverses vagues generals i el motiu era que el Govern francès va allargar l'edat de jubilació mínima dels 60 als 62 anys, una edat que en la majoria de països es pot considerar com un privilegi social.

A Alemanya, l'anomenada locomotora europea, l'edat de jubilació es va elevar fins als 67 anys, i la potent indústria d'aquest país és conscient del problema i es prepara per donar cabuda a la gent gran en els llocs de treball. Segons Eurostat, s'estima que al 2050 el nombre de pensionistes a la Unió Europea en relació a la població laboralment activa s'haurà doblat, del 26,1% actual al 50,6%.

La situació és aquesta, i Andorra no s'escapa del conflicte. Des de fa temps que els problemes de dèficit que arrossega la branca de malaltia de la parapública és un maldecap per als gestors de la CASS i per al Govern, que ha de tapar aquest forat, que l'any passat va ser de 26 milions d'euros; aquest exercici arribarà als 35, i la previsió per al 2012 es de 40 milions. Però el debat de la branca malaltia està amagant un altre problema que és present, i no d'ara precisament, d'unes dimensions similars i que afecten de la mateixa manera per igual a tots els ciutadans, com és el de les pensions.

Pel que sembla, la imaginació dels polítics i dels economistes no va més enllà que l'augment de l'edat de jubilació, sense tenir en compte que la mesura no farà variar l'envelliment de la població ni repercutirà en un creixement del mercat laboral traduït en la creació de més llocs de treball i, per tant, de més cotitzants de la seguretat social. En el que sí sembla coincidir la majoria és que els models estan quedant obsolets. El cas d'Andorra és clar, tal com ahir va alertar el president de la CASS, Josep Delgado, que va llençar un seriós avís, com és que s'ha d'actuar abans de que el problema sigui irreversible. Les pensions perillen, i molt seriosament si l'evolució segueix la dinàmica actual, molt negativa pel que fa a assegurar el pagament de les jubilacions. La branca de pensions no s'esgotarà el 2033, ho farà abans. El model es remunta a la societat del 1968, res a veure amb l'actual, i la solució no passa únicament per allargar l'edat de jubilació. No hi ha un barem lògic, ni tampoc un mínim d'anys per accedir a una pensió, encara que aquesta sigui irrisòria. Hi ha una pensió de mig euro i una altra de 6.000. Inconcebible. I l'horitzó no permet pensar en una Andorra que no pagui les pensions.

Per a més informació consulti l'edició en paper.